Didac: ROUND THE WORLD TRIP

PUNT I FINAL

2009-10-21T12:29:00.005+02:00

Be amics, aixo ja s'ha acabat. Ha esta un any molt intens. Puc assegurar que ha estat l'experiencia mes interessant de la meva vida. He crescut molt com a persona i he apres moltes mes coses del que m'esperava. Sobretot coses sobre mi mateix. El fet d'afrontar complicacions, perills, pero tambe alegries, amistats i altres, t'ensenya parts de tu mateix que desconeixia.

Algunes dades curioses sobre el viatge:

DIES de viatge: 323
PAISOS visitats: 17
Km recorreguts: 46.000 km (aprox)
Mijans de transport utilitzats: 21
Cops realment MALALT: 2
Nombre de FARIDES: infinit
DIES a l'hospital: 0
Maxim de DIES sense poder-me dutxar: 4
Nombre d"IMMERSSIONS realitzades: 46
LLIBRES que he llegit: 18
LLOC que mes m'ha sorpres: Salar de Uyuni (BOLIVIA)
LLOC on segur que torno: Ruta per tot Centre America
PAISOS on hi he estat mes temps: Brasil i Tailandia
LLOCS mes perillosos: Prision San Pedro (La Paz), Death Road (Bolivia), Salvador d Bahia (Brasil)
ACTIVITAT mes emotiva: Treballar per la ONG a Sophy Village (Cambodia)

Animo a qualsevol que hagi segui aquest blog a que faci un viatge com aquest. Considero que es una experiencia que tothom hauria de realizar un cop a la vida. Recordo, abans de comencar, quan tenia els meus dubtes sobre la conveniencia de fer, o no, el viatge. Ara penso que, encara que les coses haguessin anat malament, hauria valgut la pena per l'experiencia personal que hauria viscut. Soc el mateix de sempre, no he canviat gaire, pero he conegut a gent de mes de 30 nacionalitats diferents. He compartit habitacio, menjar, alegries i penes amb gent de Sud Africa, Korea, India, Pakistan, Israel, Egipte... Estic segur que mes d'un ni ha conegut mai a una persona d'aquests paisos.

Hom pot pensar, que no esta fet per patir gana, dormir al costat de 10 desconeguts, agafar trens o autobusos de 20 hores o haver de presentar-se d'avant d'un grup de gent desconeguda per tal de conversar amb algu. Doncs es precisament a aquesta genta a la que li aniria be viure una experiencia com aquesta. No dire que el mon no esta exempt de riscos i perills varis. Esta clar que, voltar pel mon, te les seves incomoditats i coses dolentes, pero la vida esta per viure-la i el mon per descobri-lo. S'apren mes veient el somriure d'un nen de Cambodia quan li dones un platan o xerrant amb un presidiari a Bolivia, que llegint deu llibres sobre el tema.

Es clar que tots tenim una vida organitzada, amb un pis, potser una parella, una feina, i aixo fa que no ho arrisquem tot per voltar per aquests mons de deu. Ho entenc. Pero vull que entenguis que, el risc, realment, es el no viure la nostra vida amb intensitat i devocio. Per aquells que s'aixequen cada mati en la comoditat de la seva llar jo hi veig comformisme. Per aquells que gaudeixen de la tranquilitat del seu contracte indefinit jo hi veig monotonia. Per aquells que li compren un regal a la parenta nomes pq aquesta se l'estimi jo hi veig falta d'autoestima i por a aforntar el mon un tot sol. I per aquells que encara creuen que he fet una bogeria, jo els dic que una bogeria es neixer, anar a escola, treballar, casar-se, formar una familia, morir, i no haver viscut la vida amb intensitat en cap moment. Deu me'n guard de dir que cal fer el que he fet jo per viure la vida. El que vull dir, es que cal tenir l'esperit obert a les noves experiencies que ens ofereix la vida. Sempre hi haura temps per tenir diners i bens materials, pero la vida no es tant llarga com sembla i, si senyor, cada dia ens fem una mica mes vells.

M'agradaria concloure amb una frase que vaig llegir en un llibre sobre l'experiencia del viatger:
"Acabes el viatge i tornes a casa. Et fa molta il.lusio veure a la familia i als amics, pero quasi res ha canviat. Els unics canvis son que la gent s'ha fet mes vella i ha engreixat i, sobretot, t'en adones de lo avorrides i monotones que son les vides dels que no han viatjat mai."

A tots els lectors i seguidors del blog. Ha esta un plaer comparitr les meves humils experiencies amb tots vosaltres. Molts gracies per tot el suport que he rebut per part vostra. Sobretot de tots aquells que han anat posant comentaris o enviant e-mails. Nomes dir que, qualsevol que estigui interessat en saber mes coses referents al viatge, no dubti en contactar amb mi per tal que li expliqui qualsevol cosa amb mes detall.

Una abracada molt forta a tots.

Didac Boadas Bayer

CHINA: Hong Kong

2009-10-21T05:59:00.005+02:00

Hong Kong es una cituat immensament poblada. Amb uns 6 millons d'habitats, convivint en un petit troc de terreny, es la ciutat amb mes densitat del mon. A mi, personalment, m'ha recordat molt a New York, pero mes bruta, menys organitzada i plena de xinesos.

Els grans i voluptuosos gratacels contrasten enormement amb les petites paradetes xineses. Tambe hi ha un contrast prou important entre el que van ser els primers edificis de la ciutat, amb les modernes noves edificacions que serveixen com a hotels o oficines de bancs d'inversio.

Aquesta es una ciutat que ni es molt maca ni es molt lletja; ni es molt bruta ni es molt neta; ni molt segura ni molt perillosa. El que si que podem assegurar es que no te res a veure amb la resta de la China. La infulencia de quan va ser colonia britanica rellueix a cada cantonada i, inclus la gent, tampoc es tant xinesa. Hi ha mes bareja que altre cosa.

No obstant, cal dir que, observar el skyline de la ciutat, amb gratacels, etc... no deixa de ser impressionant. El que no m'ha agradat gens es que l'allotjament es exageradament car. Degut a la densitat de poblacio que us comentava, els hostals son molt cars i tremendament petits. He pagat mes de 20 euros per nit per dormir en un niu de rates. Per tal de posar un exemple, us dic que, en el lavabo-dutxa que compartia amb la resta de la planta, m'havia de dutxar sentat a la tassa del water pq no hi havia espai per estar-hi de peu. En la foto es veu prou clar.

Em vaig decidir per fer l'activitat mes recomanada de Hong Kong: la ruta nocturna en vaixell pel canal, per observar l'espectacle de llums dels gratacels. Veient lo cutre de la ciutat i el mal gust que te aquesta gent decorant, m'esperava el pitjor. Realment no va ser gaire impressionant. Us poso un video de la millor part de l'espectacle.

Val a dir, llegint aquestes paraules, que sembla que Hong Kong no m'ha agradat gens. Tampoc es aixo, el que passa es que ja torno i tinc ganes de tornar. A mes, he comprobat, finalment, que Hong Kong es una motl bona ciutat,.., pero per anar de compres. Aqui no hi ha impostos i, a mes, estan de rebaixes. Aixi que he fet unes ultimes compres abans de tornar cap a Barcelona.

Be nanos, aixo s'ha acabat. Ha estat un any ple d'emocions, diversions, descobriments, moltes alegries i poques penes. Ara haure d'afrontar la crua realitat de tornar i viure en un mateix lloc cada dia, amb els mateixos carrers, els mateixos aromes, la mateixa gent. Pero que carai, sou la gent que mes estimo.

THAILAND: Chiang Mai

2009-10-16T06:37:00.007+02:00

He estat tota una setmana a Chiang Mai i no he parat de fer activitats. La primera, i mes important, ha estat fer el curs de Thai Oil Massage. Tenia moltes ganes d'instruir-me en aquesta tecnica tant popular a Asia i, la veritat, no m'ha decebut gens ni mica. No es pot dir que ara sigui un professional del massatge, pero si que tinc coneixements sobre els punts i les linies d'energia del cos huma, amb les que puc deixar a una persona (femina, es clar), totalment relaxada.

Tot i el que es veu a la fotografia, l'aprenentatge va ser bastant dur, doncs consistia en veure com una professora li feia un massatge a l'altre a una part concreta del cos, despres me'l feia a mi i, tot seguit jo repetia en l'altre professora. Tot aixo, previa classe teorica en la que havia de prendre apunts, etc... Fins aqui, tot be, pero si us dic que la professora, a la que li havia de fer jo el massatge, era una gorda que no s'havia depilat les cames en la seva vida, la cosa canvia, no?

Per sort, el segon dia, la professora peluda (alias: Yeti, el hombre de las nieves), es va posar malalta i, en subtitucio, va venir una monada de uns 45Kg. Amb ella vam fer tota la resta de les practiques i va ser molt mes agrait i instructiu. Tot s'ha de dir: la meva motivacio com a estudiant era molt diferent amb una que amb l'altre. Haig de dir que em van tractar com un rei; em feien el dinar i no paraven de fer bromes. Eren tant bona gent, que al final em van donar un diploma i em van oferir feina en el seu local. Deu ser que realment vaig aprendre algo.

Un altre tema que volia provar a Chiang Mai era el Yoga. Em va semblar una activitat genial, tant per cultivar el cos per fora com per dintre. Estic segur que seguire fent yoga a Barcelona. Algu s'apunta? Nomes espero que el yogi de Barna no estigui tant pirat com el de Chiang Mai. Era un suec que esta casat amb una Tai i que, mentre em feia fer les postures mes inversemblants, m'anava cridant en to orgasmic: yes Didac, yeeeesss, that's the warrior position I am looking for.... yeeees Didac. Aixo no es gaire normal, oi? En fi, mireu la foto del meu yogi i jutgeu vosaltres mateixos.

Entre massatges i yoga, necessitava fer alguna activitat mes moguda i masculina. Vaig moure cel i terra er arribar a coneixer al Nope, un professional del enduro a Tailandia, i vam anar a fer una ruta de dos dies en Moto de enduro per les increibles muntanyes del voltant de Chiang Mai. Vam fer uns 250km tot plegat i vaig disfrutar com un nen petit amb una joguina nova. Fins i tot, en l'entrenament previ de derrapatge, em vaig fer un video pq veiessiu la moto i tota la indumentria que portava.

Ha estat una activitat extremadament cara, pero em va encantar i va valer la pena. Com ja li vaig prometre al Charli, quan torni a tenir diners, em compro una KTM per anar amb ell per la muntanya. Per cert, com que el guia era professor dels joves professionals de Tailandia i jo tenia molt mes nivell que la resta del grup, li vaig demanar que, al final de cadascun dels dos dies, quan tot el grup estava rebentat, ens anessim els dos sols pq em poses mes al limit i aprendre mes. El payo estava encantat i em va forcar al maxim. Fins al punt que, en una curva en baixada i tota enfangada, em vaig pegar un pinyo enorme en el que em vaig carregar els dos plastics laterals. A mi casi no em va passar res, nomes cops i rascades, res greu, pero vaig haver de pagar 700 Baths (16 euros) en reparacions. Sort que Tailandia es barat!!!

Be, despres de disfrutat enormement a Chiang Mai, em vaig dirigir de nou cap a Bangkok per pillar el vol a Hong Kong. He tingut la sort de poder quedar-me a dormir a casa de la Ann (una antiga amiga Tai). Un bon estalvi pq es veu que Hong Kong es carissim. Be, 2 dies alla i en 3 dies ens veiem a Barcelona. Ara ja puc dir que tinc ganes de tornar. Us trobo molt a faltar a tots.

LAOS: Luang Prabang & THAILAND: Pai

2009-10-09T13:40:00.007+02:00

Cami de Luang Prabang (al nord de Laos), vaig coneixer a dos chilens ben simpatics, el Zavala i el Aldunate. Feia molt de temps que no parlava una altra llengua que no fos angles i vaig trobar molt curios el fet de sentir-me extrany parlant espanyol. A Asia, hi ha molt poc llati i encara menys espanyol, aixi que, quan uns llatins es troben, es fan amics enseguida i s'ajuden els uns als altres. Aixi doncs, els chilens i jo ens vam entendre a la perfeccio i, despres d'una petita conversa inicial, vam decidir anar plegats a Luang Prabang on, fins i tot, vam compartir habitacio.

A Luang Prabang vam visitar unes cascades molt maques que estan amagades a les muntanyes. Era un lloc molt maco i curios, ja que hi havia molts salts d'aigua petits, nutritits d'un principal, i anaven formant petites piscines on t'hi podies banyar.

Tambe era prou curios el fet que podies escalar fins al cim de la muntanya, on comencava la cascada principal. Aixi doncs, ens vam pegar un banyet al bell mig de l'inici de la gran cascada. Donava una mica de respecte pq si et deixaves emportar per la corrent podies caure uns 200 metres, pero tampoc era dificil lluitar contra aquesta.

Jo diria que va ser mes perillos baixar per unes escales llefiscoses que estaven totalment absorvides per petits salts d'aigua. Tot plegat, un paratges meravellos, enmig del no res de Laos.

Estant a Luang Prabang, em van arribar veus que hi havia uns tifons molt forts a Vietnam. A mes, deien que les inundacions ja havien matat 25 persones. Tambe corria la veu que un Tsunami havia arrassat les Philipines i que el tema encara no estava controlat. Davant d'aquesta situacio, vaig decidir ser prudent i canviar la meva ruta. Ja no aniria a Vietnam, sino que aniria al Nord de Tailandia, que em quedava mes o menys a la mateixa distancia.

No ha estat una decepcio gaire gran, ja que quan vaig estar a Tailandia, no vaig poder anar fins al nord. A mes, tenia moltes ganes de visitar Chiang Mai, fer trekings per Pai, fer un curs de massatges i iniciarme en el mon del yoga. Totes aquestes activitats no les he pogut realitzar a cap lloc on he estat en tot el sudest asiatic. Pero sabia que, Chiang Mai, es considerada una de les cunes de la meditacio i el massatge. A mes, els chilens estaven en la mateixa situacio que jo i tb van decidir anar cap a Chiang Mai. Aixi doncs, tots plegats, a afrontar 18 hores de bus fins al nord-oest de Tailandia.

El cami no va ser facil, doncs Chiang Mai no estava tant lluny. Eren 18 hores pq haviem de cicrular per carreteres d'infinites curves per atravessar les muntanyes. En el trajecte, vaig patir un accident que encara no havia patit en tot el viatge. A mig cami, cap a les 2am (unes 3 hores despres de menjar un arros asqueros en un bar asqueros de Laos), em va venir un mal de panxa inaguantable. Vaig estar lluitant contra el mal durant uns 15 mintus, pero al final no vaig poder mes i vaig haver de demanar al conductor que pares immediatament. Ens vam aturar enmig de la jungla, en plena nit, en una carretera fosca. Aixi que vaig baixar tot decidit, em vaig baixar els pantalons i vaig fotre una cagada que va ser digne de compraracio amb la d'una vaca. L'unic que em va resultar vergonyos, va ser que, a mitja defecacio, uns quants passatgers de l'autobus van aprofitar la binentesa per baixar a pixar. Aixi que es van posar a pixar al meu costat com si no passes res. Aquesta gent de Laos son ben extranys. De totes maneres, jo estava en una situacio tan extrema que no hi havia res que pogues frenar les meves necessitats fisiologiques.

Be, despres d'aquest accidentat viatge, en el que per cert, tb vam atropellar a un motorista, vam arribar a Chiang Mai. D'alla vam anar directes cap a Pai (que es veu que es molt mes maco), pq els Chilens nomes tenien 3 dies. Jo ja tornare a Chiang Mai per estar-mi una setmana fent el curs de massatges. Pai, es un antic poblat hippie. Be, ara mateix, es un lloc turistic ple de pi-ji-ppies (pijo+hippie).

Alla vam fer varies acitivitats. La primera i, sergurament, la mes desitjada, va ser fer un tour en elefant. Els elefants son uns animals extremadament intel.ligents, que no comodes de muntar. Jo no m'esperava que fos tant sumament incomode muntar un elefant. Sort que el tour nomes durava 2 hores pq no hagues aguantat mes. Va valer realment al pena pero, ja que vam anar per dins del riu i tb vam jugar a intentar aguantar-se al damunt de l'elefant quan ell t'intenta tirar-nos a l'aigua. Seria com un "toro loco", d'aquells de les fires, pero amb un animal viu de unes 3 tones de pes.

Al dia seguent, ens vam embrancar a fer un treking per les muntanyes de Pai, per arribar fins a la frontera amb Mianmar. Va ser un trek forca maco, ja que no hi havia cap cami marcat. Era tot enmig de la jungla i, el guia, anava obrint cami amb un gran ganivet.

El millor del trek, era que dormiem en un campament local i, al dia seguent, proseguiem fent rafting en un riu durant uns 48km. en total eren 6 hores de rafing. Vam acabar realment baldats, pero va valer molt la pena.

Aixi doncs, vam aprofitar el temps a Pai amb frenetica intensitat i, els Chilens, van proseguir la seva ruta per anar cap a Bangkok. Jo m'he dirigit cap a Chiang Mai on hi estare tota la setmana amb el tema dels massatges, yoga, i altres activitats. Ja us ho explicare a la seguent noticia, que per cert, sera la ultima d'aquest llarg viatge. Ens veiem en breu amics.

LAOS: 4000 Islands & Vang Vieng

2009-10-01T11:14:00.008+02:00

Despres de 2 dies intentant sortir de Cambodia, he arribat a la forntera amb Laos. He tingut problemes tant de visat com de transport i, al final, l'unica manera de solucionar aquests problemes, en aquests paisos, es subornant als oficials de l'estat. Per sort, van ser nomes 5$ a un poli de la frontera i 10$ pel transport que, en realitat, ja havia pagat. (millor no discutir amb aquesta gent, ja m'enteneu). En tot aquest proces, vaig coneixer a una parella d'anglesos que son molt bona gent: el Rob i la Nat.

Aixi doncs, vam compartir un barquet per anar a passar uns dies a una de les 4000 illes de Si Pah Don (al sud de Laos). Concretament vam estar a la illa de Don Det. Es una de les illes mes maques i mes inhospites. Nomes tenen electricitat des de les 18:00 a les 21:00. Tot i les incomoditats, haig de dir que era un lloc paradisiac, a un cost de 2 euros la nit.

Alla, vam llogar unes bicicletes per anar creuant de pont en pont i visitant les diferents illes d'aquest precios paratge. Cal destar les cascades que hi ha entre illa i illa. No oblidem que estem enmig d'un riu gegant i no al mar. D'aquesta manera, vas tirant amb la bicicleta i veus diferents desnivells d'aigua.

Tambe vam anara a la illa mes sud, que esta tocant a Cambodia, i vam fer una rutilla en un barco local per tal de veure els mitics dofins d'aquest riu. Nomes en queden 100 a tot el mon i tots estan alla. Vam poder verue'n alguns, pero tampoc es algo tant espectacular el fet de veure una mena de dofins d'aigua dolca que son molt mes lletjos que la resta.

Val a dir, que el millor d'aquestes illes es relaxar-se en un bar-bungalow, amb una birra de 40 centims i veure les precioses postes de sol en el riu. Ens hi vam passar varies hores, cada dia, mentre vam estar per alla.

Quan ja vam estar cansats de tant relax, vam decidir anar cap a Vang Vieng (el lloc mes famos de Laos). Precisament, he vingut a Laos pq tothom m'ha recomanat anar a aquest poblet i tenia moltes ganes de veure pq es tant conegut. Per arribar-hi, haviem de creuar tot Laos (no es gens facil). La ruta ens va costar 2 dies sencers. Vam pillar 2 barcos, tres atoubsos i un cotxe amb 7 persones a dins..., fins i tot vam pillar un "bed bus". Si si, literalment, un bus ple de llits a dins. Molt comode, per cert. Be, al final, vam arribar a Vang Vieng, havent passat per Pakse i dormit a Vientiane (la capital).

Vang Vieng es un poblet que ha estat envait pels backpackers, per aixo a tothom li agrada. Als locals pq fan calers i als guiris pq estan en el seu ambient i hi ha molta farra. La activitat principal de Vang Vieng es el tubing o qualsevol cosa relacionada amb el riu. Nosaltres vam decidir potsposar el tubing per anar a escalar el primer dia (quan us expliqui el que es el tubing, entendreu pq ho vam fer). L'escalada va ser genial. Es un dels millors llocs del mon per escalar, junt amb Railey, on vam escalar amb el Charly i l'Andres. Lo maco d'aquest lloc, es que t'ha d'escalar un bon troc per arribar a un intermig que el consideren la base de les vies mes complicades, i, a patrir d'alla, comenca el repte en serio. Tot plegat va ser molt divertit.

El tubing es un concepte complicat per explicar, per aixo us he posat un video pq entengueu el que es:

En realitat, la gracia de tot, es que vam amb una mena de flotador gegant surant pel riu i el van donant chupitos de whiskey gratis,.... Al final, el tema es desmadra, i es converteix en una bona colla de borratxos en flotador, anant de bar en bar, tot surant pel riu. Realment entretingut, la veritat.

Un dels grans hits del tema, es que un ha uns 10 o 15 bars al llarg del recorregut de uns 2 o 3 km i cada bar competeix pq la gent es pari en el seu. Per competir, han inventat tot tipus de burrades per atraure la gent i, la mes interessant, es els "swings". Els swings son uns groxadors enormes que pengen d'un pal altissim i tu et tires agafat al gronxador, desde uns 10 metres d'alcada, per caure al riu. El tema acollona bastant i, el fet d'anar absolutament borratxo afegeix complicacions, pero res que no pogues ser superat per la pressio de la gent que t'anima pq saltis i l'absurd orgull masculi, que ens fa fer bogeries. Bogeries molt divertides, pero. Mireu la foto que em van fer saltant pq no te perdua. Era aixi d'animal, no hi ha cap trucatge.

Com que el tubing comenca cap a les 12 del migidia, quan arriba la nit estas que ja no pots ni parlar i, aleshores, tota la gent es reuneix als bars del poble per seguir fent el burro. Crec que la foto no te descperdici.

Be, tubings a part, tb vaig intentar fer alguns esports i voltar una mica per coneixer el lloc. Pero despres de casi una setmana aqui, he vist que el tema es l'escalada i el tubing. La resta tampoc te massa. La gent simplement s'apalanca als bars (que tots posen la serie friends a la tele), i esperen per anar de tubing.

En breu m'en vaig cap a Vietnam i en poc a Xina. Ja estic al final del viatge. Us comunico que avui mateix he comprat el bitllet de tornada. Arribare a Barcelona el 22 d'octubre. Ja nomes queden 20 dies de viatge. Trobare molt a faltar aquest tipus de vida, pero tinc ganes de tornar per veure-us a tots. Fins aviat.

CAMBODIA: Treballant per una ONG a Sophy Village

2009-09-18T08:18:00.021+02:00

Despres de voltar per mig mon, de veure moltes desigualtats socials i de reprimir la rabia al comprobar la corrupcio i mala gestio d'alguns governs de paisos subdesenvolupats, m'he decidit per intentar, amb la meva modesta contribucio, a construir un mon una mica millor. Per aixo, em vaig dirigir expressament a la localitat Cambodiana de Siem Reap. La Patricia Boadas, va venir aqui fa un parell d'anys, per construir una escola i fer un reportatge sobre la comunitat de Sophy. El reportatge em va cautivar i, els contactes que em podia oferir la Pati, em facilitaven molt la tasca de buscar on i amb qui col.laborar. Aixi doncs, em vaig reunir amb el Sim Pishit (a la foto) i, amb gran alegria, em va acollir en el seu projecte de millora social de les comunitats pobres de Cambodia. En Pishit es el president de la ONG, HVTO (Homestay Voltunteers Teachers Organization). Tot i el nom de la ONG, no nomes desenvolupa el projecte de classes d'angles gratuites, sino que tambe duen a terme un projecte d'aigues netes, beques i construccio de tot tipus d'edificis necesaris per la comunitat. (mes informacio a: www.hvto.org)

Sim Pisith i jo
Seak Nam i jo
Haig de confessar que, en un principi, tenia certa por a no poder oferir gire ajuda, ja que nomes em quedava un mes i que no sabia en que podria ser realment util. A posteriori, veig que estava totalment equivocat. He pencat com un animal (de les 8am fins les 11pm cada dia). La primera setmana, vaig quedar-me a Siem Reap per tal d'ajudar al Pisith i al Seak Nam a muntar una botiga de gelats en el Nihgt Market. Com que ells no tenien ni idea de mkg, ni de negocis en general, els hi vaig muntar tota l'estrategia de communicacio, material pdv, gestio de producte, layout de la botiga i tecniques de venta. Fins i tot, els hi vaig explicar quina era la seva USP,... (i altres temes de mkg que no se si han acabat d'entendre) jejeje. El fet, es que vaig aportar moltissim en la meva primera setmana. No he vist gent mes agraida en la meva vida. Deien que ells sols no ho haguessin pogut fer, i que estaven al.lucinant amb el resultat final. Be, de fet, la botiga encara no va gaire be, pero es que estan comencant i tenen un greu problema de localitzacio.

Botiga de Gelats de la ONG Les 2 setmanes seguents, les vaig passar a Sophy Village, fent de professor d'angles. Aquest, es un poblet de grangers, situat a uns 35km de Siem Reap. Alla, em vaig allotjar a casa de la familia Meng. He estat a la mateixa casa on va estar la Pati. Els Meng, son unes persones encantadores. No obstant, es una mica dur estar sol en un poble on ningu parla gens d'angles i, en els dinars i sopars, ens haviem de comunicar amb onomatopeies i mimica (tota una experiencia).

Familia Meng de Sophy Village Tot i ser una familia molt humil, haig de dir que la casa no estava gens malament. A veure, es una casa de pages d'una familia pobre Cambodiana, pel que no pots demanar gaire. No hi havia elecectricitat, gas, ni aigua corrent, pero un cop t'acostumes a cuinar amb llenya, a utiltzar espelmes durant la nit i a dutxar-te amb galledes, pots viure perfectament. Una cosa que em va costar una mica, va ser cagar en una letrina d'aquestes i no utilitzar paper de WC. T'has de netejar amb la ma i una mica d'aigua, ja que l'us de paper no es permes pq utiltzen els excrements humans per abonar els camps d'arros.

Vaig fer un video per tal que veiessiu, en detall, on he estat vivint aquestes ultimes setmanes. Us explico el que veureu al video, en ordre d'aparicio, ok?

1. Safreig, dutxa i cagadero, tot junt, i al aire lliure.
2. Cuina, despensa i vista des de la finestra de la cuina.
3. Menjador
4. Sala d'estar i dormitoris (tot junt). Haureu vist que no hi ha ni sol moble.
5. Terrasseta que dona al exterior.
6. Trampilla per accedir a la casa (era la porta pricipal).

Referent al video del final Veieu que, el sol fet de viure enmig de la jungla en un lloc com aquest, ja es una experiencia de per si. Doncs tb cal tenir en compte que aquesta gent no menja mes que arros. Tan per dinar, com per sopar, com per esmorzar. Arros tot el dia, amb una mica de verdura, o pollastre, o granota,... A aixo s'ha d''afeigir que, al estar enmig de la jungla, hi havia animals de tot tipus voltant per alla. Per la nit m'he pegat algun susto amb granotes que em saltaven al damunt, llengardaixos i rates enormes o aranyes immenses en el lavabo. Els primers dies em va costar una mica adaptar-me i vaig cometre alguns errors greus. Us comento el mes greu: No tenia clar quin cubell d'aigua era per dutxar-se i quin per netejar-se el cul, o sigui que, sense poder-me comunicar amb la familia, decidir quina algua utilitzes per rentar-te les dents es tot un repte. Si senyors, durant dos dies em vaig rentar les dents amb l'aigua de netejar-se el cul. Aixo va ser fa ja 3 setmanes i encara estic viu o sigui que no m'ha passat res dolent, pero el record no deixa de ser desagradable. Us imagineu quina reaccio vaig tenir quan m'en vaig assebentar? jeje

El unic carrer de Sophy Village Be, complicacions a part, he gaudit molt de la meva estancia en aquest poblat. Un dia, els hi vaig cuinar una paella i estaven encantats. Tot i que la familia em va ajudar a preparar-la, la falta dels ingredients adients i els utensilis rupestres, van fer que no fos la millor paella que he cuinat, pero vam fer un dia de familia acollidor, pq va venir tota la familia, inclus els que viuen lluny: el Seak Leng de Phom Phen o la Seak Lin, el Pishit, el Sek Nam...

Familia Meng i Pishit ajudant-me amb la paella La meva experiencia com a professor d'angles no va ser menys gratificant. He disfrutat moltissim ensenyant als nens de la comunitat Sophy, la comunitat Sreth i fins i tot als nens budistes de la Pagoda. Sembla mentida la diferent metalitat dels nens Cambodians. Aqui, en comptes de venir a escola obligats pels pares, venen voluntariament i, amb unes ganes d'aprendre exhorbitants. Per ells, anar a escola no es una obligacio, sino un privilegi. A quants nens catalans els hi aniria be passar unes setmanes per aqui...

Fent classe d'angles a nens de 6 a 9 anys
Classe d'angles a nenes de 9 a 13 anys

Classe d'angles als joves monges budistes
Estic molt content de la feina que he fet com a professor, pero encara estic mes orgullos d'haver instruit als professors locals, per tal que facin les classes mes productives i mes amenes. Els hi he ensenyat tot tipus de jocs que poden fer per motivar la participacio dels alumnes i per fer que estudiin, sense haver de posar examens constantment. Al principi no entenien els meus metodes, pero al final, els han acceptat amb molta felicitat i n'estan molt agraits. A mes he fet molt bona amistat amb alguns professors locals.

El professor local Kim Sang, un gran amic Entre classe i classe, aprofitava per relaxar-me, llegir, voltar pel poble i tb, anar a correr, per fer una mica d'esport. El fet de correr per fer esport, es un concepte que els habitants d'aquests poblats no havien vist mai. Aixi doncs, quan anava a correr, tots els nens de les cases sortien al carrer per veurem i saludar-me. Un professor em va veure un dia i, em va comentar, que la gent gran posava una cara rara quan em veia pq no deurien entendres que feia un noi blanc, corrent pel poble si no tenia cap vaca malalta o no se m'estaven cremant els camps de cultiu. Em va fer molta gracia el comentari. Cultures i costums diferents, no? Pero ells, sempre amb un somriure als llavis.

Corrent pel poble El meu utlim dia en el poblat, vaig ser citat pels liders dels 2 poblats, en una reunio de VIPs, a la sala de buda. Aixo es tot un honor, ja que, pq invitin a un habitant local, ha d'haver fet alguna cosa exepcional per la comunitat. Els liders em van invitar a fruita i a aigua de coco i em van dir que era tot el que em podien oferir per contrapartida a la meva ajuda. Em van donar una mena de certificat del poblat i em van agrair mil cops la meva caritat. Va ser una cerimonia molt emotiva. No tant emotiva, pero si que molt impressionant, va ser quan el buda jefe em va citar per parlar amb mi. Em va llegir la ma i el rostre (no em va dir que va veure, pero semblava que era bo). Va ser molt interessant, el fet de conversar, a base de gestos pausats, amb una persona tant respectada, pacient i savia.

Reunio amb els liders de la comunitat

Al llarg d'aquest viatge i, tb en la meva experiencia a la ONG, he pogut comprobar, com els habitants dels paisos teoricament rics, som molt afortunats de tenir les necessitats basiques per viure assegurades, pero tambe som molt desafortunats d'haver estat educats en una societat consumista en la qual, per ser felic, has de tenir com mes bens materials millor. Sempre els hi deia als meus alumnes que no tinguessin cap enveja dels nens dels paisos desenvolupats pq ells eren molt mes felicos, tot tenir moltes menys possessions.

Be, el meu visat a Cambodia ja caduca i haig d'abandonar el pais. Em fa molta pena abandonar aquest poblat i tb deixar al Pisith i als de la ONG. Els ultims dies, he ajudat a la ONG, muntant un pla de gestio per les finances i omplint presentacions i formularis per obtenir fons per futurs projectes. M'he compromes amb ells, a que intentare seguir ajudant i col.laborant, des de Barcelona, amb tasques administratives i, sobretot, a recollir fons per subvencionar els seus projectes. Crec que, amb l'experiencia que he viscut, no em costara explicar, amb detall, les necessitats d'aquesta comunitat i aconseguir fons. Si mes no, ho intentare.

CAMBODIA: Phnom Phen

2009-08-31T08:16:00.013+02:00

Despres de voltar una mica per Cambodia, em vaig dirigir cap a la capital: Phnom Phen. Haig d'agrair moltissim els consells que em va donar la Pati Boadas. Ella va estar aqui fa un parell d'anys i m'ha facilitat informacio tant de la capital com del voluntariat que m'agradaria fer a Siem Reap. De moment, el hostal que em va recomanar, a part del tema de les rates, era genial. Tenia una terrassa gegant que donava al llac de i nomes costava 4 euros la nit.

Aprofito tb per marcar una mica el cami que he fet desde Singapore fins a Cambodia. Feia molt temps que no posava cap mapa en el blog. Es nota que ja no estan els amics per aqui i tinc molt mes temps lliure, eh? jejeje

Be, al tema. Phnom Phen es una ciutat gegant (uns 2 milions d'habitants) i es tan caotica com maca, tant desendressada com encisadora i tant ferestega com interessant. De veritat que es un lloc per estar-hi un parell de dies jaient a la vorera i mirant el que passa pel carrer. Hi ha un merder que no t'ho pots ni imaginar. Motos circulant en sentit contrari, ningu portava casc, cotxes per la vorera,... Per donar-vos un exemple: per la nit no hi ha policia pq volen dormir i tb decideixen apagar els semafors pq ningu en faria ni cas, igualment. Interessant, no?

Despres de voltar una mica pel mon, m'he donat compte que el que fa diferent a un pais respecte un altre no son les muntanyes, ni els llacs, ni el mar, son les persones. Cambodia destaca sobre la resta, pel somriure constant dels seus habitants. Somriuen per tot i en tot moment i, aixo, et genera un positivisme interior que recomforta enormement. Sense anar mes enlla, us explico una curta anecdota del meu segon dia a Phnom Phen: Vaig llogar una moto per poder voltar per la ciutat. Ja em podeu imaginar, tot equipat amb el meu casc, seguint les normes de transit,... totalment al contrari del que fan els locals. No obstant, ja havia sentit d'alguns viatgers, que la policia posa multes als turistes per fer infraccions que mai sancionarien a un local. No obstant, quan estava parat a un semafor, un policia em va parar amb un somriure en els llavis. Em va posar una multa per trepitjar la linia continua, mentre els locals es saltaven el semafor en vermell. Jo estava al.lucinant, pero el policia, encara amb el somriure, em va dir que si no volia anar a la presso l'havia de subornar amb 20$. Jo, amb un somriure encara mes gran, li vaig seguir el joc i vaig poder regatejar fins a 10$. Ens vam donar la ma com a bons germans i vam seguir els nostres propis camins, aixo si, el somriure no desapareix mai de la cara d'un habitant de Cambodia: inclus quan et posen una multa, els subornes o es peguen un pinyo en moto (aixo tb ho vaig veure).

Un cop et poses a visitar els llocs mes turistics de la capital Cambodiana, se t'esborra el somriure de la cara. No se si coneixeu la historia de Cambodia pero es tremendament trista. Es podria assimilar a les matances i les tortures que els nazis van infringir als jueus. Va haver-hi una revolta militar anomenada el Khmer Rouge, que va matar 1/4 de la poblacio per establir la dictadura del general Pol Pot i, els que no van morir, van haver d'exil.liar-se al camp, sense aigua corrent, electricitat, escoles,...

Aixi doncs, vaig anar a visitar els "killing fields", un lloc molt similar a Auschwitz. Alla van turtuar i matar a un gran nombre de Cambodians, la majoria d'ells nens. Impressiona molt voltar per les fosses de cadavers o entrar al monument en honor als difunts (esta ple de calaveres).

Com que no tenia prou amb aixo, vaig anar a la preso mes important de Phnom Phen. L'anomenen Tuol Sleng, "The genocide museum". L'edifici havia estat una escola, fins que els militars la van transformar en un camp de concentracio al vell mig de la capital. Les imatges penjades a les parets o les mini cel.les que compartien varies persones, em van posar els pels de punta.

Be, dies despres de veure tantes desgracies, em vaig dirigir a uns 40km al sud de Phnom Phen per anara a Tonle Bati. Alla, hi ha uns temples molt macos. En un d'ells es on van decapitar a Pol Pot i es molt maco veure les cares d'alegria dels locals d'alla, quan t'expliquen que els mals moments ja s'han acabat i que ara s'ha de treballa per tal d'aixecar el pais.

El mes maco de Tonle Bati es la zona de picnic que dona al riu. Vaig anar alla recomanat per la Pati i no em va decepcionar gens. No es un lloc pas turistic, al contrari, era diumenge i tot de families Cambodianes acudien al riu per jugar amb els petits, dinar en familia i donar-se un bany. Despres de veure tant patiment, necessitava verue gent alegre.

I fins aqui la meva experiencia per Phnom Phen. Ara em dirigeixo cap a Siem Reap on espero poder unir-me a la ONG on va estar la Pati. Ja he parlat amb el president de la ONG, HVTO i sembla que puc ser de gran ajuda per alguns dels projectes que tenen entre mans. En la proxima noticia us ho explico.

Per cert, us haig d'explicar la hisotria de la rata de Phnom Phen. Estava jo tant content, suant, a la meva habitacio de 4 euros sense aire acondicionat, quan, de sobte, vaig sentir uns sorolls semblants als de les rates. Despres vaig veure com les galetes que havia posat a sobre de la taula havien desaparegut i tb vaig poder observar alguns moviments extranys pel terra. Em vaig llevar del llit i vaig anar fins al bany. Alla vaig poder observar on vivien les rates. Si si, haviem de compartir habtitacio com a bons germans.

La veritat es que, a aquestes altures de viatge, unes rates tampoc em fan gaire cosa. No obstant, els seus sorollets constants no em deixaven dormir aixi que vaig haver de dormir totes les nits amb el ipod enchufat a les orelles, jejeje. Hi ha solucions per tot en aquest mon.

CAMBODIA: Angkor temples & Shianoukville

2009-08-31T07:37:00.009+02:00

Despres d'un excitant i interessantissim mes a Tailandia, amb els amics de Barcelona, afronto en sol.litud, una nova aventura a Cambodia. Se'm fa molt extrany el fet de tornar a estar sol i tb a anar a albergs de mala mort on hi ha mes rates i bitxos que no pas persones. Be, la veritat, es que es facil acostumbrar-se a lo bo. No obstant, no deixa de ser interessant el exercici de tornar a una vida mes austera, menys turisitica i mes aventurera. Aixi doncs, vaig agafar un atobus que em portaria, en 14h, des de Bangkok fins a Siem Reap (al nord oest de Cambodia). En el bus, vaig coneixer a 2 americanes i a un israeli que viatjaven junts i em vaig unir a ells.

Vam arribar a Siem Reap totalment exhausts i amb poques ganes de fer coses. No obstant, com que les americanes nomes tenien 6 dies per visitar Cambodia, vam haver de reservar un tuc-tuc per anar al dia seguent a visitar els temples de Angkor. Era un pla genial, si no fos pq ens haviem de llevar a les 4 del mati per arribar alla a trenc d'alba (per les fotos veureu que l'esfroc va valer la pena).

Angkor es un conujunt de temples situats enmig del bocs envoltat de llacs preciosos. Destaca Angkor Wat (el monument religios mes gran del mon), pero a mi em van impressionar mes les cares fetes de pedra dels altres temples del voltant.

Una cosa que tenia moltes ganes de veure es el temple on hi ha arbres en el que les arrels abracen les runies del propi temple. Si heu vist algunes pelicules rollo Indiana Jones o Lara Croft, entendreu a que em refereixo. Doncs si, aquest es el indret del mon on hi ha aquest tipus de temples.

Vam estar voltant moltes hores per alla amb les americanes, pero cap al migdia ja no podiem mes. Penseu que estavem alla des de les 5 del mati. Aixi que vam decidir agafar un altre tuc tuc i anar a refrescar-nos al riu de Siem Reap. Alla vam agafar un barquet (ai senyor) per tal de donar un tomb per alla i visitar el poblat flotant (jo diria que era mes impressionant que els temples). Estavem observant els increibles comercos, cases, escoles i esglesies construides en barques semifixes en el riu, quan de sobte, una tormenta monzonica ens va atacar de ple. Ja us ho podeu imaginar; les americanes plorant, el isreali fent-se l'home, el cambodia que portava el barco reia, pero feia una cara d'espantat que no em va recomfortar gens, i jo, que ja comenco a estar acostumat a aquest tipus de situacions. Al final, davant la meva sorpresa, el cambodia del barco va decir fer una amarratge d'emergencia en una mena de bar flotant. La veritat es que, tot i semblar un bar, no ho era, era un criadero de cocodrils. Va ser molt emocionant el fet d'estar espererant a que acabi la tormenta, tot veient als cocodrils que s'intentaven escapar afrofitant que les portes de les gabies cedien una mica degut a la tormenta. Tot es va acabar en uns 30 minuts i vam poder retornar a bon port gaudint d'un sol post-tempesta impressionant.

Encara amb el canguel.lo dins del cos, vam agafar un autobus, que ens portaria en un viatge de tota la nit fina al sud de Cambodia, a Shianoukville. Aquest, es un poblet molt maco que esta sent destruit pel turisme. Encara es pot respirar l'ambient local en alguns indrets de la platja. No obstant, ja es veu per la construccio de ressorts que acabara sent un lloc turistic mes.

De totes maneres, Shianoukville te un encant especial i tb val a dir que es la platja mes maca de Cambodia. Pero que m'han de dir a mi de platges maques si ja he estat a Tailandia, Bali, Australia, Centre America... Es un dels principals problemes de viatjar durant molt temps; poques coses et sorprenen, pero cada lloc te algo d'especial. De totes maneres, sempre es agradable notar, de nou, el tacte de la sorra i la brisa marina. Sense olbidar les meravelloses "hamaques" (gorntxadors) que tant agraden als locals Cambodians, i a mi, es clar.

Alla vam aprofitar per sortir de festa, visitar les platges i inclus vam llogar un barquet per anar a les illes properes. Haurieu d'haver vist les cares de les americanes quan un nuvol negre gegant se'ns acostava, jejeje. No va passar res de perillos i vam poder gaudir infinitament d'un dia assoleiat en les platges verges de les illes cambodianes.

Despres d'uns 4 dies de platja, les americanes i el seu gosset que les acompanyava a tot arreu (l'israelia), van fer via de nou cap a Tailandia. Em vaig trobar sol un altre cop, pero no us penseu que em vaig avorrir, ni molt menys. Vaig llogar una moto de enduro per visitar realment els voltants de Shianoukville i tambe vaig fer un parell d'immerssions en aigues Cambodianes (molt mes maco del que m'esperava, val a dir)

THAILAND: Koh Phangan & Koh Tao & Bangkok

2009-08-25T10:55:00.008+02:00

Com ja vaig dir a l'anterior publicació: ja en som 9 al "Equip Chang". Un cop junts i, despres de l'experiencia del vaixell, ens vam dirigir cap a la Illa Koh Phangan (al mar de la Xina), on es celebra al famosa Full Moon Party.

Per cert, tenim sort de ser encara 9, pq en el vaixell de Phi Phi, el Chop casi es mata tirant-se a l'aigua, havent consumit previament 18 birres de llauna. Si ja ho diu el govern, si veus, no et tiris des d'alt d'un vaixell pirata, que potser et trenques la crisma. Per sort no va passar res. Aprofito el moment per saludar al Chop pq s'esta recuperant d'unes cremades de 2n grau, pero aixo ja es una altra historia.

Be, la full moon va ser una boigeria. Sobretot, tenint en compte que, com vam arribar un dia abans de la festa, vam assistir tambe a la pre-full moon party. Aquesta festa es basa en congregar entre 10.000 i 15.000 joves d'arreu del mon en una sola platja on, hi ha musica de tot tipus, hi fan espectacles de foc i venen "Buckets"(galledes de platja) plenes d'alcohol, a un preu mes que raonable.

Vam disfrutar com animals i, gracies al red bull local (pura dinamita), vam poder aguantar fins les 12:30 del mig dia seguent. Mes o menys quan s'acaba la festa.

Despres d'uns dies de festa frenetics, vam decidir anara cap a una altra illa propera: Koh Tao. Aquesta illa es coneguda, sobretot, per la practica del submarinisme, i alla, en vam fer tots, inclus el Marc i el Quique, que es van arrencar per primera vegada.

Com no, encara que anem a una illa tranquil.la, si hi ha una mica de festa i som tants, no ens en podem estar i anem a donar unes voltes en busca de femines.

Despres de fer alguns tours per la illa i visitar algunes cosetes de forma mes calmada, ens vam dirigir cap a la capital, Bangkok, per restar-hi els ultims dies de vacances. Bangkok es una ciutat caotica on sempre hi ha embotellament de cotxes i, com a totes les ciutats asiatiques, grans constrastos entre zones de comerc riques i zones tremendament pobres.

Alla hi vam fer moltes activitats, des de passejar pels temples del centre historic, com viatjar en "tuc tuc", veure Tai Boxing, massatges, comprar rellotges als xinos, visitar China town i, sobretot, anar de festa, com no. Vam anar als llocs mes exclusius de Bangkok. Clar que si, a tutti pleni: vertigo, cabbages and condoms, shiroco, spicy.... Bona festa hi ha a Bangkok. A destacar els magnifics bars que hi han muntat als atics dels gratacels com el Shiroco o el Vertigo (una pijadeta molt fina i agradable).

En fi, tots els amics ja han tornat i torno a afrontar els ultims mesos en sol.litud. Segur que encara m'esperen grans experiencies i moltes coses a veure.

PD: per als que heu vingut durant el viatge: Serry, Marc, Charly, Andres, Nepen, Oriol, Quique, Edu i Chop. A que no te res a verue el que es llegeix en el blog amb el que passa en realitat. Llegit pot semblar interessant, pero en persona es una experiencia increible. Suposo que estareu d'acord amb mi. Altre cop: moltíssimes gracies per haver vingut!!!! Com diria el nostre bon amic; capita Jack Sparrow (Dennis): It was claaaaassic...

THAILAND: Krabi - Railey - Ko Phi Phi

2009-08-09T06:45:00.016+02:00

Ja estic a Tailandia. Aquest es un lloc on em feia especial il.lusio anar, segurament pq aqui em vindran a veure els amics de Barcelona. Vaig haver d'entrar al pais en avio per tal que em donguessin visat de 30 (si anava per terra te'n donen nomes 15), i em vaig dirigir a Krabi, al sud de Tailandia. Em vaig allotjar a Ao Nang, a la costa de Krabi, on en un parell de dies arribarien el Andres i el Charly.

Estic molt sorpres pq a Tailandia he conegut mes espanyols que a la resta del viatge. Suposo que es pq es Agost i el espanyols nomes es mouen en temporada de vacances. Aixi doncs, just dos dies abans que arribessin els amics, vaig coneixer unes espanyoles molt divertides que tenien un barco i em van invitar a fer toms per alla.

L'arribada del Charly i l'Andres em va fer una il.lusio tremenda, doncs no veia a cap amic de Barna des que el Serry va marxar desde Costa Rica. Van venir amb moltes ganes i vam passar un parell de dies inicials increibles. Vam anar a Railey (al costat de Ao Nang) a fer escalada. Railey es considerat el millor lloc del mon per fer escalada. Es un lloc precios i escales just a sobre de l'aigua. Quan arribes a dalt tens unes vistes impressionants i l'experiencia d'escalar ens va encantar a tots. Tot i no tenir cap experiencia previa, se'ns va donar prou be i vam arribar a fer algunes vies llargues i complicades. Mireu les fotos i veureu del que us parlo.

Una altra activitat interessant que vam fer en aquests primers dies va ser anar a disparar amb armes de veritat. Ja m'havien comentat que al sud-est asiatic es un lloc idoni per provar la sensacio de disparar una arma. No ens va defraudar gens. El Tailandes del local ens va mostrar tot una gama d'armes de tot tipus i nosaltres vam decidir provar la tipica 9mm, la potent 45mm i l'animalada de la ShotGun. Disparar armes es una sensacio molt extranya i curiosa. Va ser molt interessant provar-ho, pero espero no haver d'utilitzar-ne cap en el futur. Per cert, mireu com s'agrada l'Andres amb el postureo tipus James Bond, jeje.

Despres d'aquestes experiencies amb descarregues fortes d'adrenalina, vam quedar amb les espanyoles per tal d'anar al barco i pq ens portessin cap a les illes de Koh Phi Phi.

Va ser molt maco poder estar en un vaixell (rollo pirata), navegant per les magnifiques illes del Adman Sea. Vam fer una parada obligada a Maya Bay (la platja de la peli: La Playa). Vam poder disfrutar d'un paratge meravellos d'aigua blau turquesa i rodejat d'altes muntanyes.

Despres de gaudir d'un parell de dies a Koh Phi Phi van arribar la resta dels amics: Marc, Oriol, Martin, Quique, Edu i Chop. Ja erem un grup de nou persones liant-la a Tailandia. De veritat que em fa una il.lusio tremenda que hagin vingut tants amics a veurem. No nomes esta be pel fet que ens ho hem passat de conya per Tailandia sino tb pel fet que hagin fet l'esforc de creuar mig mon per fer coincidir les seves vacances amb la meva ruta.

Des que vam ser nou persones, el tema es va desmadrar bastant. A Phi Phi vam anar de festa ja el primer dia per celebrar que estavem tots alla, ens vam llevar a les 9 del mati i, amb cara d'adormirts i esperit resacos, vam tornar a anar al vaixell de les espanyoles per donar un tour per les illes.

Vam acabar els dies per la costa oest de Tailandia dormint a Railey per poder anar al dia seguent cap a Koh Phangan, on ens espera la Full Moon Party. Es molt curios el fet de trobar-me viatjant amb els meus amics. El tipus de viatge es totalment diferent. He passat de dormir en xavoles plenes d'escarbats a ser veins d'habitacio del nostre amic "Tutti Pleni". Realment esta sent un mes diferent dins del viatge. Unes vacances dins de les vacances que ja estava gaudint. Vaja, una experiencia genial dins d'un viatge meravellos. En breu escriure la segona part de Tailandia. No us la perdeu.

MALAYSIA: Prehentian Islands

2009-07-25T18:09:00.009+02:00

Quina il.lusio el fet de tornar a estar a una illa paradisiaca. La selva va ser una experiencia interessant pero, personalment, prefereixo la sorra blanca i la brisa marina de les illes d'aigua turquesa del sud est asiatic.

Perhentian Kecil es una illeta al nord est de Malaysia, on nomes hi habiten unes 300 persones. Alla viuen en "xavoles" sense cap mena de luxe, pero aixo no els hi treu el somriure de la cara. Simplement no necessites res, el paratge i la naturalesa t'ho donen tot. Alla vaig probar un dels plats locals mes curiosos, barbacoa de tauro. Pensaba que el tauro tindria un sabor mes especial; pero no deixa de ser un peix quan te'l fiques a la boca. Evidentment, sabia peix. Com si fos rap o bonitol.

Enimg d'aquest orgasme de bellesa natural, com no, vaig optar per descobrir el fons mari. Perhentian Kecil es un dels millors llocs de Malaysia per fer submarinisme. No obstant, en la primera immerssio, va passar una cosa desafortunada. El meu instructor em va demanar que li dones la camera per tal que pogues fer un exercici i, al molt cabro, se li va escapar, enmig de la corrent mes forta que he vist mai. En questio de segons, la camera havia desaparegut en el fons mari. No va haver manera de trobar-la i, amb molta pena, vaig veure com la meva nova camera, amb la nova carcassa subacuatica, despareixien. Uns 500 euros a la brossa. Tot i ser culpa del instructor (de uns 60 anys), em va dir que no tenia ni un duro i que, si m'havia de pagar la camera, hauria de dormir al carrer. Em va fer molta pena i, tot i el cabreig, el vaig perdonar. En el fons, nomes son diners. No va ser un accident perillos per la salut i va perdre la camera ensenyant-me a utilitzar el globus de deco, aixi que no vaig tenir mes remei que perdonar al pobre vellet i assumir la perdua.

Per tal d'intentar olvidar aquest incident, em vaig apuntar a fer el curs de RESCUE DIVER. Aquest curs consisteix en aprendre primers auxilis i tb a afrontar qualsevol tipus d'accident fent submarinisme, tant teu, com el d'algun company. Vaig pensar que, tenint en compte que en breu anire a fer subarinisme a Tailandia amb els meus amics novells, seria convenient saber rescatar persones. Qui sap si graices a aixo, li puc salvar la vida a algu en alguna ocasio. A mes, es el ultim pas abans de ser Dive Master (amb el que podria treballar com a instructor i guanyar calers fent immerssions). Us poso algunes fotos d'internet pq veieu en que consisteix el Rescue diving.

En aquesta publicacio, totes les fotos son d'internet pq, com debeu haver endevinat, la camera es va perdre amb unes 200 fotos fetes a Malaysia. Sort que porto un USB i vaig guardant copies de seguretat. En fi, al final, vaig aprobar el curs amb solvencia i ara ja puc dir que soc un Rescue Diver. Per cert, alla vaig fer la immerssio mes boinca de la meva vida. Va ser en un lloc anomenat: The TEMPLE of the SEA. Una muntanya submarina amb una quantitat impressionant de peixos. N'hi havia tants, que els havies d'anar apartant per tal de veure endavant (no es conya). Alla vaig veure desde taurons, fins a tortugues, rayes, nudibranquis, peixos caixa o bancs de mes de 200 peixos. Una immerssio al.lucinant. Us poso algunes fotos d'internet, encara que ja se que no son com les que feia amb la meva camera, jejeje. En fotografia no es pot percebre les sencacions que vaig tenir alla abaix.

Be, ara m'en vaig cap a Tailandia. Em fa especial il.lusio pq alla em trobare amb 8 amics que em venen a visitar i a passar unes tres setmanes per Tai. Venen el Charly, l'Andres, el Nepen, Marc, Oriol, Quique, Edu i Chop.

Es probable que, en el proxim mes, no escrigui gaire al blog pq estare sempre amb aquests i no trobare moments per fer-ho. No obstant, no us preocupeu, estare disfrutant de les platges de Ko Phi Phi, o de festa a la full moon party a Ko Panghan o fent submarinisme a Ko Tao. Ja us explicare com ha anat.

MALAYSIA: Kuala Lumpur & Taman Negara

2009-07-21T05:06:00.010+02:00

He retornat cap a terra ferma per aventurar-me per les terres de Malaysia. Comencant per Kuala Lumpur, una ciutat tant cosmopolita com de grans contrastos. Em va recordar molt a Singapore; tant bon punt et pots trobar rodejat de xinesos i indis vivint en condicions precaries, com endisarte en la "city" i al.lucinar amb els gratacels o les torres Petronas.

En fi, Kuala Lumpur no es mes que una altra ciutat asiatica (son totes molt semblants). No obstant, te algunes caracteristiques que la fan una mica especial: grans parcs enmig de gratacels, molt caos a china town o little inida o gent molt maca i molt sevicial. Bastant curios, que aqui no utilitzen palillos per menjar com els xinesos. Aqui et donen una forquilla i una cullera (cap ganivet) i ja t'apanyaras. Com que sempre et donen arros amb pollastre, tothom acaba menjant amb les mans. No seria cap problema si no fos perque no tenen tovallons. Com que son musulmans, menjen nomes amb la dreta pq l'esquerra l'utilitzen per netejar-se el cul quan utilitzen les letrines (una altra experiencia interessant lo de cagar en una letrina). No entenc com li poden dir "toilet" a un forat al terra on es poden ensumar totes les defecacions dels anteriors visitants i on no hi ha paper de WC en bastants kms a la rodona.

Despres del meu "pit stop" a la gran capital de Malaysia i, amb ganes d'aventura, em vaig encaminar cap al interior per gaudir l'experiencia de viure uns quants dies enmig de la jungla. Tot rodejat d'animals diversos i locals en "tapa-rabos", vaig anar a parar a Taman Negara (una jungla tropical enorme que cobreix tot el interior de Malaysia). Per tal d'arribar al vell mig de la jungla, has d'agafar uns barcos tant mitics com inestables).

Vam pujar, riu amunt, durant 3 hores per arribar a un poblat (si es pot dir poblat). El paissatge era molt semblant a l'amazones. Jutgeu per les fotografies. Nomes arribar vam anar al restaurant flotant. Tenen un restaurant flotant en el riu pq, durant les epoques de monzons, el riu pot arribar a creixer uns 20 metres i, d'aquesta manera, s'asseguren que mai se'ls inundi el xiringuito.

L'habitacio on em vaig quedar, era mes un corral de gallines, plena de llengardaixos i insectes, que no pas una habitacio d'hostal. Per la nit, havia de dormir amb el ipod pq el soroll dels grills, de dintre de l'habitacio, no em deixava dormir. No sabeu com reien els altres guiris adinerats que vaig coneixer per alla, quan els hi explicava les meves batalles contra els bitxos de la meva habitacio de 3 euros per nit, mentre ells gauidien dels seus hotel ressorts de 30 euros per nit.

Com amb els bitxos de l'habitacio no en tenia prou, vaig apuntar-me a tot tipus d'activitats per coneixer millor la jungla. Una de les mes detacades, va ser el trekking nocturn. Ho vaig fer pq de nit els animals surten a cacar i tens mes probabilitats de veure'ls. No vam veure cap bitxo gross, pero vam veure una de les serps mes verinoses del mon, escorpins, aranyes, etc... Mireu el video i veureu com acollonia la situacio. Una experiencia inobidable.

De dia, la jungla sembla mes tranquila i acollidora. Vam anar a fer un trekking per el cannopy walk (el pont penjant mes llarg del mon). Molt maco i exitant, doncs hi havia punts on estaves a mes de 30 metres d'alcada i el pont trontollava cosa fina. Mireu l'altre video pq no te desperdici.

Vam fer altres trekks on, a part de veure micos, vaig aprofitar per imitar-los una miqueta. Els japonesos i els xinesos reien molt veient com m'enfilava per les lianes i feia del rollo tarzan. Fins i tot, un mico es va picar amb mi i es va posar a fer mes filigranes al meu costat. No va haveri manera de rivalitzar amb la seva agilitat i destresa amb les lianes aixi que li vaig cedir el protagonisme.

Potser, l'activitat mes enriquidora que vam fer, va ser la visita a un poblat nomada de la jungla. Normalment, quan vas un tour d'aquest tipus per veure indigenes, et porten a un lloc amb actors que fan de troglodites pero, en aquest cas, eren relament indigenes natius i em va sorprendre molt veure com vivien, cacaven o feien foc. Vaig aconseguir ser l'escollit, d'entre el grup, per ser el guiri que aprendria a fer foc amb un pal i una liana i a aprendre a cacar utilitzant una servatana autentica. Haig de dir, amb orgull, que vaig aconseguir fer foc i que, amb la servatana, vaig donar a un blanc a 10 metres a la primera. Els que em coneixeu be, ja sabeu que, a mi, els jocs de punteria m'encanten.

Per ultim, no podia abandonar el lloc, sense pergar-me un banyet al riu. El color marronos del riu no donava cap mena de seguretat davant la possible presencia de cocodrils o serps, no obstant, no es podia deixar escapar la oportunitat i, si els locals es banyen cada dia, no pot ser tan perillos. Fins i tot vaig convencer als meus amics Noruegs pq es fiquessin a l'aigua amb mi. Molt bona gent els noruegs, pero mes sossos que un pal. En fi, punt i final a la selva i cami cap a la platgeta de nou...

BALI & GILI Islands

2009-07-14T09:28:00.012+02:00

Bali era un d'aquells llocs on em feia especial il.lusio anar. Despres de passar uns quants dies a metropolis asiatiques, tenia ganes de platgeta, surf i submarinisme, altre cop. El que no m'esperava es que Bali ofreis encara mes que aixo. A l'avio, vaig tenir la gran sort de coneixer a la Nina (Alemania), que porta un any i mig vivint entre Bali i Java. Gracies a ella, vaig poder anar a un hostal molt economic i em va treure a farrejar la primera nit a Kuta. Kuta es on hi ha tots els turistes joves amb ganes de festa. No te gaire atractiu en si, pero ens vam pegar una bona farra i te unes de les postes de sol mes maques que he vist mai.

A Kuta vaig llogar una moto per moure'm per la illa amb comoditat. Aquesta es una de les activitats mes perilloses, pero emocionants, que he fet en aquest viatge. Et donen una especie de boina (pq no se li pot dir casc) i el transit es la cosa mes caotica que he vist mai. Milers de motos amb 2 i 3 persones a sobre i una conduccio frenetica i trepidant em van fer disfrutar de les meves rutes per l'interior de l'illa.

Primerament, em vaig dirigir cap a Ubud, a l'interior de l'illa. Ubud es un poblet precios on hi ha, literalment, un temple a cada cantonada. Vaig visitar uns quants temples de la zona i, alguns d'ells em van deixar amb la boca oberta. Es molt curios que, per poder accedir-hi i per respecte a la seves tradicions, t'has de posar una mena de pareo al voltant de la cintura. No em va semblar cap inconvenient pq igualment n'havia de comprar un per utilitzar-lo com a tovallola.

El temple mes impressionant que vaig anar va ser el Santuari dels Micos. Es un temple sagrat que esta ple de mandrils que campen per alla rebent als visitants amb molta alegria. Diuen els locals que, si et concentres molt, els pots sentir com et parlen. Em sembla que els locals prenen algun tipus de estupefaent balines pq jo no vaig sentir res. No obstant vaig poder jugar amb ells, tot rodejat d'un paratge espectacular.

Des de Ubud, em vaig dirigir cap al nord de la illa, per tal de veure els llacs i els volcans. Va ser molt interessant pq la gent, a Bali, es molt oberta i parlen bastant be l'angles. D'aquesta manera, no nomes vaig flipar amb els paissatges sino que tb vaig poder tenir converses molt interessants amb els locals. Fins i tot, una familia em va invitar a un te a la terrassa de casa seva. Quina gent mes maca!!!!

Despres d'anar a un centre de massatges Balinesos (cosa fina), vaig dirigir-me cap al sud de l'illa, a la peninsula de Bukit. Aquella zona es molt coneguda per les seves grans ones i la practica del surf. Vaig anar a llocs molt coneguts com Dreamlands o Padang Padang. M'ho vaig passar molt be surfejant i vaig seguir aprenent. No obstant, vaig veure que encara no estic preparat per unes ones com les de Bali. Aquell dia vaig beure mes aigua salda que no pas embotellada.

Encara em faltava el millor; anar a les "Gili Islands". Aquestes, son unes illes paradisieques que estan situades al nord est de Bali. En realitat pertanyen a una altra illa indonesia, Lombok. Vaig anar a Gili Trawangan, la illa dels backpackers. "Chilling", farra, platges de sorra blanca i molt submarinisme eren un alicient mes que suficient per passar-hi uns quants dies. Es molt curios que, a Bali, les drogues estan totalment prohibides, no obstant, a les Gilis, no hi ha policia i, pel carrer, tota l'estona t'ofereixen marihuana i magic mushroms.

Alla vaig coneixer uns galesos que eren la mar de simpatics i vaig compartir la meva estancia amb ells durant 5 dies. No podia deixar passar la oportunitat de fer l'activitat mes turistica de les Gilis: probar els Magic Mushroms. Estava una mica espantat pq no tenia ni idea de com reaccionaria el meu cos davant d'aquests bolets. No obstant, despres de parlar molt amb els locals, que deien que es totalment natural, em vaig decidir a provar-ho. Vaig estar amb els galesos unes 5 hores rient i flipant amb la llum de la lluna i les estrelles. No crec que ho torni a provar pq realment "se t'enva el cap a Cuenca", pero va ser una experiencia mes que interessant. Nomes dir que ens vam estar mes d'una hora mirant el salvapantalles de l'ordinador del Dan (gales) i ens va semblar una activitat mes que entretinguda.

A les Gilis, vaig tenir la oportunitat d'estrenar l'adaptador per fer fotos a sota l'aigua (gran adquisicio, per cert) i, tot i ser molt complicat, vaig poder fer algunes fotos de bona qualitat. En aquests paratges no es gaire dificil fer fotos maques pq veus gran quantitat de peixos de colors, tortugues, sipies, serps marines, nudibranquis i taurons. Per cert, he rebut algun comentari de gent que no es creia que feia immerssions amb taurons pq no tenia proves. Ara que tinc la camera, us puc ensenyar un dels taurons que vaig veure. La llastima es que aquest no era dels grossos. Calculo que uns 1,5 metres, pero dona igual, son uns peixets preciosos.

SINGAPORE

2009-07-03T17:48:00.010+02:00

Inicio la meva aventura pel Sudest Asiatic anant a Singapore. Nomes baixar del avio, una calor i una humitat insuportables em peguen una bufetada a la cara que quasi caig a terra. Estem a uns 40 graus a l'hombra i una humitat del 80%.

Singapore es una ciutat de grans contrastos. Tant bon punt pots estar enmig de China Town o Little India (enmig de pobresa i humilitat), com et pots endisar per la zona de gratacels on tot son comercos i ambient consumista. Crec que aquest ha estat el cop que he compartit habitacio amb mes gent de races diferents: hi havia des de xineos (grocs), fins a pakistanis (molt foscos), noruegs (molt blancs)...

En el meu primer dia de visita em va passar una cosa desafortunada. Anava caminant pel carrer, tot empanat, mirant amunt per observar els monumentals gratacels quan, de sobte, em vaig pegar un pinyo impressionant amb una pilona del carrer. Vaig restar uns 5 minuts adolorit pero, el pitjor, es que amb l'impacte em vaig carregar la camera. Per sort, estava un dels millors llocs del mon per comprar tecnologia a bon preu. Em vaig dirigir, doncs, al "electronic mall" (imagineu un edifici gran com la illa diagonal, on nomes es venen productes electorics). Aixi doncs em vaig comprar una camera nova, aquest cop, una resistent als xocs. No tot va ser dolent, doncs tot regatejant amb el xines de turno, vam arribar a un acord per incloure una carcassa per fer fotografies submarines per la meitat del preu. Aixi doncs, a partir d'ara, les fotos que publicare al bloc seran de mes qualitat, hi haura fotos paronamiques i tb posare fotos del fons mari amb mes regularitat.

L'activitat principal que vaig fer a Singapore va ser anar al Zoo. Recordo que, de petit, m'encantava anar al zoo i ara, de gran, es bonic recordar aquelles sensacions. El "Singapore Zoo" es reconegut mundialment per tenir una caracterisitca especial: els animals no estan engarjolats, sino que campen a gust en una mena de recintes que simulen la selva. D'aquesta manera, et pots acostar molt als animals (no perillosos, clar). Va ser una experiencia molt maca i vaig veure animals que no es veuen en facilitat: trigre blanc, jaguars, micos de tot tipus....

Tambe vaig estar a nomes uns 30cm d'un ratpenat que deborava una mena de fruita. Aquestes besties son realment fastigoses i jo em pensaba que podien ser perilloses. No obstant, m'en trobo a tot arreu i la gent no sembla ni immutar-se.

Tambe vaig anar a Sentosa Island. Aquesta es una illa a tocar de Singapore on estan construint un grup de "resorts" i parcs d'atraccions al.lucinants. La veritat es que els hi esta quedant una mica quillo, pero estic segur que, quan estigui acabat, sera una de les principals atraccions del sudest asiatic. A mi, personalment, no em va agradar gaire, pero vaig accedir-hi en un tele-cabina per veure les vistes i no va estar pas malament. Fins hi tot hi vaig trobar un Cafe del Mar, situat a la platja principal de l'illa.

Una de les coses mes curioses que vaig fer a Singapore, va ser passejar per China Town i experimentar el que anomenen: Food market. Es tracta de menjar pel carrer tot comprant diferents plats que preparen en una mena de kisoks molt cutres. No te gaire bona pinta, pero es molt i molt barat i haig de dir, amb sorpresa, que quasi tot el que vaig menjar estava bonissim. Us poso algunes fotos pq ho veieu, pero en fotografies no es poden captar les olors, el soroll ni l'ambient que es respirava en aquest indret. Per cert, en el suculent plat de fideus que veieu a la foto hi vaig trobar una mosca morta. Quasi me la menjo, pero no em va importar, la vaig apartar i vaig seguir menjant, tot rodejat de xinesos. Es el que pot passar quan pagues 1 euro per un plat de fideus, je je

AUSTRALIA: Whitsundays & Magnetic Island & Cairns

2009-07-01T11:39:00.009+02:00

Les dues ultimes setmanes a Australia han estat simplement espectaculars. A mesura que he anat pujant per la costa est, la calor i el bon temps han anat apareixent. Vaig anar a Arlie Beach per tal d'agafar un vaixell que em portes a veure les famoses illes de Whitsundays (unes de les platges mes maques del mon). Vaig contractar un vaixell anomenat Clipper, en el que passes 3 dies i dos nits per les illes i, se suposa, es el vaixell de la farra. La veritat es que el vaixell estava molt be i Whitsundays es increible, pero de festa tampoc n'hi havia tanta.

No pintava gens malament: 48 joves en el vaixell, una tripulacio molt animada, 80% de femines i bon temps. No obstant, quan la majoria de dones son Irlandeses de uns 100Kg de pes, el tema canvia una mica. Entre la tripulacio i els nois del vaixell feiem broma dient, que el vaixell no s'anomenava Clipper Boat, sino Whale Boat (vaixell de les balenes). Que simpatics, eh? jejejeje

De totes maneres, si que vam emborratxar-nos per les nits. Amb mesura, es clar, no fos cas que l'alcohol ens fes cometre alguna bogeria en forma de calentura desafortunada.

Despres em vaig dirigir cap a Magnetic Island. Aquesta es una illa molt bonica on esperava descansar un parell de dies, abans d'anar cap a Cairns. Alla vaig conicidir amb molta gent que havia conegut al vaixell de Whitsundays i, uns quants, vam llogar unes scooters per recorrer l'illa. Va ser una activitat tranquila i bonica, res a veure amb el que m'esperava aquella nit.

Al retornar al hostal, ens van comunicar que aquella nit era (Lady's Night). Normalment, aixo significa que les noies tenen descompte en la compra de begudes alcoholiques. No obstant, als catxondos de l'hostal, se'ls va ocorrer posar la norma de no servir cap copa a ningu que no fos noia (o anes vestit com una noia). Si senyors, ens vam haver de vestir (disfressar) de noia per tal de poder estar per alla. No va resultar tant vergonyos com m'esperava. Fins i tot era divertit, fins que el speaker ens va organitzar a tots els lady-boys en filera per tal que fessim una passarela, un per un, davant de tot l'hostal, en forma de competicio. Haig de dir, amb molt d'orgull, que NO vaig guanyar, jejeje. Estic molt sorpres i satisfet d'haver tingut el valor de desfilar davant de unes 100 persones, vestit de nena guarrilla, sense haver begut mes de 2 cerveses. Encara no m'ho crec. Per cert, em van fer alguna foto, pero no me les van passar, ni ganes que en tinc. Ho sento, us quedareu sense veure-ho.

Despres de la meva experiencia transvestida i de tirar-li els trastos a unes quantes noies per tal de redimir-me, vaig enfilar cap a Cairns. Tenia moltes ganes d'arribar a Cairns pq alla es on surten els vaixells per anar a fer submarinisme a la gran barrera de corall. Dit i fet, a les 7 del mati del dia seguent d'arribar, ja estava jo en un vaixell per passar 3 dies a alta mar. Va ser realment espectacular. M'ha costat un paston, pero, francament, ha valgut la pena. He pogut fer 12 immersions en nomes 3 dies (5 en un mateix dia) i 2 nocturnes. He vist, tortugues gegants, nudibranquis increibles, corall i peixos de tots colors, peixos enormes i sobretot: TAURONS!!!!!!

Em va sorprendre lo poc que em vaig acollonir al veure els taurons. La veritat es que eren tauros no gaire grans. El mes gran que vaig veure no arribava a 3 metres i, quan ets a l'aigua, semblen mes espantats ells que tu. L'unic cop que em vaig espantar, va ser a la primera immerssio nocturna. Quan vaig entrar a l'aigua, nomes descendir uns 5 metres, vaig enfocar davant meu i vaig veure, a uns 2 o 3 metres, un tauro venint cap a mi. Va canviar de sentit pero, al moure jo la llanterna, vaig veure 4 taurons mes que campaven per alla. Es molt curios pq, de nit, quan ilumines als taurons, els ulls se'ls hi posen d'un color verd molt llampant. Com era d'esperar, no va haver cap incident i, al dia seguent, vaig tornar a fer una nocturna per veure mes taurons durant la nit. Als que us agrada el submarinisme, us recomano aquesta experiencia. Lamentablement, no tinc cap foto dels taurons.

La meva penultima immerssio a la gran barrera, va ser la 40 que feia a la meva vida. Per aixo, se'm va ocorrer celebrar-ho, llogant una camera subacuatica. Fer fotos a sota l'aigua es molt mes dificil del que sembla, pero vaig poder fer algunes fotos de qualitat per tal que pogueu fer-vos una idea de les coses que vaig veure.

En fi, aixo ha estat Australia. Ara cap al sudest asiatic, on m'esperen grans aventures, xinesos per tot arreu i l'ansiada visita dels amics a Tailandia.

AUSTRALIA: Fraser Island & 1770

2009-06-18T11:10:00.010+02:00

Despres de l'apassionant experiencia de Byron Bay he seguit pujant la costa est d'Australia. Vaig passar un parell de dies intrascendents a Noosa Heads (molt maco, pero molt pijo i sense res a fer), fins arribar a Rainbow Beach (punt de partida per anar a Fraser Island).

Nomes arribar al alberg de Rainbow Beach, ja vaig coneixer a un munt de gent que estaven esperant, com jo, la oportunitat de visitar Fraser Island per uns dies. Aixi doncs, vaig contractar una agencia amb la qual et deixen un 4x4 durant 3 dies pq visitis la illa. El tema esta molt ben pensat pq comparteixes el cotxe amb 10 persones mes i et donen tot el material necessari per acampar i conduir el cotxe per les dunes i la platja.

Dit aixi, ja pot semblar una aventura interessant, doncs Fraser Island es una illa verge on no hi habita ningu, nomes alguns animals autoctons, alguns d'ells bastant perillosos, per cert. No obstant, si us dic que la meva expedicio constava de 4 cotxes amb 11 persones a cadascun i que cada cotxe portava mes alcohol que equipatge, la aventura es converteix en un fieston descomunal a la platja.

L'experiencia de conduir a la platja va ser espectacular. Em vaig sentir com si estigues disputant una de les etapes del Dakar. Al principi vam tenir alguns problemes per no quedar encallats a la sorra, pero despres d'una estona ja teniem el tema controlat i nomes quedava disfrutar.

El primer dia vam anar al llac Mckenzie (un precios llac enmig de la selva interior de la illa). No va ser pas facil trobar-ho, ja que estavem totalment sols, sense cap mena de guia. Simplement ajudats per un simple mapa que ens va oferir la organitzacio.

Ja us podeu imaginar lo complicat que resulta orientar-se quan tots els tripulants del cotxe van bebent cervesa durant tot el dia. De totes maneres, no vam tenir grans problemes i, fins i tot, vam trobar un lloc prou gran com per acampar els 4 cotxes junts (quasi 50 persones). En pocs instants es va muntar un fieston impressionant. 50 joves d'entre 20 i 30 anys, amb quantitats insanes d'alcohol, acampant en una platja a la llum de les estrelles. Fins i tot vam fer una foguera enmig del campament i vam col.locar els cotxes extrategicament per tenir musica durant tota la nit.

Al dia seguent vam proseguir el viatge per anar a la part nord de la illa. Alla vam poder veure dofins i balenes i tb ens vam banyar al mar, tot i les estrictes prohibicions, degut a la gran quantitat de taurons que hi ha a les costes de Fraser.

Ja m'hi estic acostumant a aixo que hi hagi taurons. Personalment, considero molt mes perillosos els Dingos (gossos salvatges que habiten la illa). Ja que visitaven tot sovint al campament en busca de menjar. Un sol no fa cap por, pero quan s'agrupen i no mostren cap mena de por, ja no semblen simples gossets.

La seguent nit va tornar a ser un fieston increible i, al dia seguent, vam haver de llevar-nos a les 6:00 del mati, per tal de poder visitar el llac Wabi (enmig del desert interior de Fraser) i arribar a temps al ferri que ens portaria de nou a terra ferma.

Val a dir que va ser una experiencia inolbidable. No nomes per les festes a la platja, sino tb per les meravelloses vistes dels paratges que ofereix Fraser Island. He pogut coneixer molta gent i, molts d'aquests, els seguire veient al llarg de la costa est d'Australia.

Aixi doncs, em vaig dirigir cap a Agnes Water, mes conegut com 1770. Aquest es el poble mes antic d'Australia i el ultim lloc on es pot surfejar abans d'entrar a la gran barrera de corall. Es un poblet molt maco on, el mes interessant que vaig fer, va ser una ruta en una mena de mini-harleys. Us adjunto un video i algunes fotos pq veieu com va anar el tema (per fi vaig veure cangurs a Australia):

AUSTRALIA: Byron Bay

2009-06-11T09:12:00.012+02:00

Byron Bay es un d'aquells llocs que pot defraudar degut a les altes expectatives que es generen al sentir els comentaris de la gent que hi ha estat. No obstant, en el meu cas, no m'ha defraudat gens ni mica. M'hi sentia tant a gust que m'hi he quedat quasi 2 setmanes ("record" en tot el viatge). Potser, Byron no es tant maco com altres llocs on he estat durant el viatge, pero te una atmosfera que t'hi fa estar mes temps de l'esperat.

Segurament, una de les coses que mes m'ha agradat, es que nomes havia de pensar en dues coses:

1) Fer surf 2)Anar de festa. La veritat es que vaig encertar de ple en l'hostal on quedar-me, ja que estava a 1 minut caminant de la platja i he conegut gent molt maca, alla, amb els que he fet gran amistat (com el Gavino de Belgica, el Raz d'Israel o el Matt de Canada, un payo pastat al Carlitos).

Com deia, he fet surf tot el que he pogut. La veritat es que es un esport tremendament complicat i que esgota, pero no pots parar de surfejar per intentar millorar. Tot i que he surfejat quasi tots els dies (pq a vegades no hi havia ones), el meu nivell esta molt lluny del que desitjaria. Haurem de seguir practicant.

Us explico una breu historia del surf a Byron. Tot i que esta considerada una platja surfista (degut a la bona qualitat de les ones), no esta exempta de riscs. Mireu la foto que vaig fer del lloc on surfejava cada dia:

Si us hi fixeu be, al costat d'un dels surfistes hi ha com un pal que surt de l'aigua. Es la part mes alta d'un vaixell enfonsat. La historia es que, en el 2007, unes noies van haver d'apujar's-hi per tal d'esquivar l'imminent atac d'un tauro. Despres d'uns 3o minuts van ser rescatades. A mi em van explicar la historia al segon dia d'estar a Byron i, arrel d'allo, em ficava a l'aigua cagat de por i sempre que hi hagues algu mes per alla (aixi les probabilitats que el tauro em mossegui a mi es reduexien al 50%). Si voleu saber mes sobre la historia del tauro, visiteu aquest link:
http://www.smh.com.au/news/national/shark-sighting-strands-girls-on-wreck/2007/11/22/1195321948976.html

Com us deia, a part de fer surf m'ho he passat de conya sortint de festa amb la gent de l'alberg. Els canadencs em van instruir en el noble art de jugar al beer-pong per embriagar-se. Aquest joc, consisteix en que es posa una persona a cada extrem de la taula, amb 6 gots plens i 2 pilotes de ping pong. Es tracta d'encistellar als gots de l'altre per tal que begui. Seria com jugar al "duro", pero amb molt mes "flow" i molt mes complicat. Com sabeu, a mi m'encanten els jocs de punteria i, en pocs dies, em vaig fer un nom entre els mes "pro's" del beerpong.

Hi ha una petita llicencia australiana en el nostre beer-pong, i es que nosaltres no jugavem amb cervesa sino amb el famos GOON Australia. Es tracta de les caixes de carto negres que veieu a la foto de d'alt. No es me que 6 litres de vi blanc dolentissim que costen, tan sols, 10$. No se pq, pero amb nomes uns 5 o 6 gots pilles una taja que, al dia seguent no pots ni parlar. Aixo del GOON, aqui a Australia, es tota una institucio. Tothom ho coneix, i hi ha samarretes, gorres, pins,... sobre aquest tema. Nosaltres no podiem ser menys en fer-li un homenatge:

Els dies que no hi havia ones, feiem activitats varies. Potser la mes curiosa, va ser anar a Nimbin. Aquesta es una ciutat totalment hippie, on la gent viu en comunes, va descalca pel carrer i no fa res mes que fumar porros i menjar Weed Cookies. Com no, en Gavino i jo, vam decidir pujar a la furgoneta hippie i fer una visita a aquests curiosos personatges.

Cal dir, que el lloc no valia gens la pena. En realitat, aquests hippies, estaven totalment industrialitzats i vivien amb totes les comunitats del mon. No obstant, al ficar-se en el seu mon i comencar a provar les seves substancies, els veus des d'una altra perspectiva i t'ho passes de conya. Nimbin es famos per la produccio de galetes de marihuana. Diuen, amb orgull, que tenen les galetes mes potents del mon i en Gavino jo, no per drogadictes, sino per curiosos, vam voler saber si era veritat.
#%!^!!#$*!#%!^!!#$*! Me cago en dena; va ser el viatge mes bestia que he patit a la meva vida. De veritat que va ser una experiencia, fins i tot, engoixant i aterradora, pero ho vam saber controlar i, en el nostre record, nomes queden els arbres barallant-se entre ells i rialles sense fi. Aneu amb cuidado amb les galetes, no te res a veure amb fumar porros. Jo no ho torno a provar ni que em matin. A la fi, vam poder disfrutar de les vistes al llac i d'una barbacoa que ens preparava el conductor del la furgo hippie (com saben que entra gana despres, ehhh!!!)Com que el conductor era el que anava mes liat de tots, li va tocar al Gavino preparar les hamburgueses. Jo no se com va poder, si entre hamburguesa i saltxitxa, s'ofegava del riure. A part de Nimbin, tambe vam fer altres tipus d'activitats quan no hi havia ones. Vam pujar al famos far de Byron Bay (el punt mes al est d'Australia).

O tambe vam anar a Tallows Beach. Una meravella de platja on el cel es barreja amb la terra amb unes vistes espectaculars.En fi, que han estat dues setmanes molt intenses. On he conegut gent molt maca i on he gaudit de la platja desde tots els punts de vista: surf, "chilling" a la tarda, festes per la nit...

"A vegades, el paradis no es pardis per bonic, sino per lo be que t'hi sents en ell"

AUSTRALIA: Melbourne

2009-06-01T05:28:00.005+02:00

Clar que si: FC BARCELONA!!!! Campions de la Champions League i triplet. Com ha de ser, jaja

Amb tot el lio d'autobusos per anar a Byron Bay, vaig decidir pasar uns quants dies a Melbourne i alla es on vaig veure la final de la champions. Em vaig llevar a les 4:00am i vaig veure el partit amb 8 hooligans anglesos de Manchester. Tot i les meves celebracions quan el Barca marcava i les caluroses discusions futbolistiques que vam tenir durant el partit, es van comportar amb molt de fair play i, encara que alguns d'ells feien por, no va haver-hi cap baralla desafortunada. (com es veu a la foto)

Melbourne es una ciutat preciosa. Te un centre molt maco ple de botigues i restaurants extravagants. No obstant, cal dir que a Melbourne encara hi ha mes Xinesos que a Sydeny. De veritat que sembla una plaga, no us ho podeu ni imaginar.

De les coses mes destacades que vaig fer a Melbourne, a part de la final de la champions (que esta clar que era el mes important), vaig pujar a la sky tower, que es l'edifici mes alt d'Australia.

Tambe vaig anar a donar una volta, a peu, sobre el circuit semi-urba de F1 (Melbourne Albert Parc). Es curios pq realment es un parc amb camps de rugby i futbol, un llac, un camp de golf i els boxes alla enmig. De totes maneres la pasejada va ser molt interessant ja pots anar reconeixent les corves del cirvut perfectament.

El mes interessant que vaig fer a Melbourne va ser una excursio per la Great Ocean Road. Aquesta es la carretera que voreja la costa sud d'Australia i no es poden veure: Far del sud, Bell's beach (una des llocs mes reconeguts pel surf a Australia), London Bridge, els 12 Apostols,...

Va ser molt curios el fet de trobar-nos amb un munt de Koalas salvatges pel parc nacional de la Great Ocean Road. Son uns animals molt curiosos que nomes et donen ganes d'abracarlos. Pura experiencia Aussie, aquesta.

AUSTRALIA: Sydney

2009-05-26T06:12:00.008+02:00

Despres de deixar la preciosa Nova Zelanda, em vaig encaminar cap a Australia amb la il.lusio de trobar una mica de sol i de bon temps. Res de res, la principal diferencia que hi ha entre tots dos paisos es que en un hi ha ovelles i a l'altre cangurs. No obstant, Syndey es una ciutat preciosa, encara que aqui, hi ha mes xinesos que a Nova Zelanda. Us semblara una tonteria pero no havia vist mai tants xinesos junts. Aquests si que tenen un problema greu de immigracio. Costa veure gent blanca pel carrer; ho dic de debo. No ho dic en to racista, ho dic en to que aquesta gent esta envaint el mon, no intenten comunicar-se amb ningu que no sigui xines com ells, son molt i molt mal educats i individualistes i son moltissims. Al cap i a la fi, es una cultura difernt i hem de ser tolerants.

Mes que els Xinesos, m'ha sorpres molt la quantitat de Ratpenats que vaig veure al Botanic Garden (enmig de la ciutat) tocant al Opera House. Cada nit, cap a les 7, es passejen per tot el centre de Sydney amb total normalitat. Creuen pels gratacels al mes pur estil Batman i la gent ho troba el mes normal del mon.

A Syndey, em vaig trobar amb la Laia, una amiga de la Mar (de Mets) que esta vivint a Australia. Vaig anar fins a Bondi Beach per fer un cafe amb ella i els seus amics espanyols. Va ser molt reconfortant poder parlar catala una estona i divisar les impressionants vistes de Bondi (la platja mes famosa d'Australia).

A Sydney, he estat recorrent tota la ciutat d'una punta a l'altra. Be, el centre, pq es enorme. Jo diria, sense exagerar, que deu fer uns 7 o 8 cops Barcelona. Entre les activitats mes destacades que he fet, destacaria la visita al reconegut "Sydney Aquarium": on vaig poder passejar per uns tubs submergits en piscines plenes de taurons, mantes i "dungeons" (una mena de dofins amb cap de foca, molt lletjos, pero que semblaven simpatics).Tambe vaig anar a veure un partit de Rugby. Ho vaig fer, principalment, pq el rugby es un esport que aqui se'l prenen molt en serio i pq el partit era al estadi olimpic (on van celebrar els jocs olimpics del 2000, si no m'equivoco). Molt maco, l'estadi, pero el partit bastant avorrit, pq era rugby league (una modalitat diferent al rugby union, que es el que coneixeu), pero l'experiencia va valer molt la pena.

Tb vaig tenir temps d'anar a Manly: una poblacio surfera i d'estiueig, que es considera a dins de Sydney (no se pq, si sembla mes lloret que una ciutat, pero be). Realment era molt maco i no vaig poder surfejar pq havia d'agafar el bus per anar cap a Byron Bay, on ja m'en fare un fart de surfejar.

A les 8,15 de la tarda, ja estava esperant al carrer de l'estacio central, tirat al terra, cansat i intentant el.ludir els insults i les amenaces dels borratxos que recorren aquells carrers a aquelles hores. El bus portava ja tres hores de retard, i jo esperant i lidiant amb els borratxos, fins que vaig preguntar a un taxista si sabia algo dels busos que anavena a Byron Bay. Em va dir que no hi havia busos pq les carreteres estaven inundades. Em vaig enfadar molt pq aquella mateixa tarda m'havien confirmat el bitllet de bus, pero be. No m'havia passat res semblant a Sud America, on aquestes coses passen sovint, pq em passes a un pais industrialitzat com Australia. Amb ressignacio, vaig buscar un hostal de mala mort alla al costat, per dormir 5 hores fins que sortis el bus de les 6 del mati. Amb les lleganyes matinals dificultant la meva visio, em vaig encaminar, de bon mati, cap a l'estacio de nou. Despres d'esperar una hora, vaig deicir anar directament a la companyia de busos. Alla, una noia amb mes pits que cervell, em va dir somrient, que ja fa 3 dies que els busos cap a Byron Bay estaven anulats per culpa de les inudndacions. Em va recorrer una rabia interna que, de ben segur, es podia percebre externament. Tot seguit li vaig fotre una bronca a aquella nena tonta, d'ulls oberts i sorits, per no haver-me dit res, que crec que es va cagar a sobre. Puc ben assegurar que el meu angles ha assolit un bon nivell, ja que, sense necessitat d'emprar paraules malsonants o insults corrents, vaig poder elaborar un discurs que va deixar a la nena tonta de pits exagerats i galtes de heidi, amb la cua entre cames.

Com us podeu imagiar, vaig passar de l'enuig i la deseperacio:

A la ressignacio:

Aquella pobre dona tampoc era la culpable directa del mal servei de la companyia de busos, aixi que em vaig disculpar (no sense enviarla a pastar fang, amb delicadesa) i, en comptes d'agafar un altre bitllet cap a Byron Bay, vaig decidir fer cas als consells del Charly i agafar el tren cap a Melbourne per veure el 12 aposotls (per cert, els 12 apostols son unes pedres grosses al mar, no us penseu que amb la historia del bus m'he tornat boig i he decidit prendre els vots). Be, ja ho veureu a la seguent noticia.

NEW ZEALAND: South Island II (Wanaka & Queenstown & Milford Sound)

2009-05-16T07:02:00.013+02:00

Despres de la vibrant experiencia del glaciar Franz Joseph em vaig dirigir cap a Wanaka. Una petita poblacio dels Alps del sud de Nova Zelanda on, en principi, anava a fer escalada. No obstant, el centre d'escalada estava tancat i em vaig quedar estancat en aquest poblet durant dos dies. Basicament em vaig relaxar amb les vistes del seu precios llac, fent una mica d'esport i anat a veure la final de la copa del Rei.

Com no, vaig tornar a vibrar tot sol en un cibercafe a les 8 del mati amb la victoria del Barcelona. Com a les 8:00 ningu no estava disposat a anar a fer birres per celebrar-ho, vaig decidir que la millor forma de celebrar era tirant-me d'un pont, jajaja.

En realitat, fer puenting ja era una cosa que tenia reservada per fer a Nova Zelanda. Aixo es pq volia anar al pont del riu Kawarau pq es on es va inventar el Bungi Juming. Un tal AJ Hakket, que vivia a Queenstown, va fer el primer salt de la historia en aquest precios pont, on es pot divisar el precios color blau de l'aigua provinent dels glaciars del voltant.

Va ser una experiencia inolbidable i em vaig sentir molt menys espantat del que m'esperava. Be, mireu el video per tal d'entendre les emocions que es viuen en aquest tipus d'activitats.

Amb l'adrenalina al cos i la il.lusio de la victoria del Barca, em vaig dirigir cap a la preciosa ciutat de Queenstown. Aquest indret seria com un Andorra pero molt mes maco. Es una localitat on a l'hivern s'hi va per esquiar i durant la resta de l'any es la capital mundial dels esports d'aventura.

Com jo, d'aventura ja n'havia tingut bastanta i les activitats eren tremendament cares, vaig optar per pegar-me un bon farrote amb els amics de l'hostal i fomentar aixi, les celebracions pel titols de lliga i copa. No us podeu imaginar com uns americans, que no han vist mai un partit de futbol "soccer", poden cantar el himne del Barca si els invites a un chupito de tequila.

Amb la resaca de les celebracions a l'esquena, em vaig decidir per anar a fer un creuer pel conegut Milford Sound. Volia fer el trekking, que es reconegut com el millor del mon, pero era indecentment car. Aixi que vaig triar una segona opcio que em va meravellar: passar una nit en un creuer pels fiords de Milford Sound. El cami que s'ha de recorrer per arribar-hi ja es absolutament impressionant. Us poso algunes fotos pq ho veieu.

Un cop arribat a Milford, el paissatge es encara mes encisador i, el fet de poder gaudir-ho en un vaixell, envoltat de tant altes muntanyes, ho fa encara mes increible.

Vaig triar aquest creuer pq incloia una ruta en kayac pels fiords. No obstant, ens va sorprendre una de les tormentes mes animals que he vist en la meva vida. (La tormenta de formentera quan estavem en el veler era de riure comparada amb aquesta). Pluja constant i vent de mes de 150km/h. Mireu el video per entendre els que dic.

Com era de preveure, era impossible fer la ruta en kayac, pero el que vaig poder observar va ser encara mes increible. Quan plou tant, tot el que el dia abans era simple muntanya, es va convertir en milers de cascades improvitzades.

A mes, ens van fer una visita les foques locals per tal de resguardar-se d'aquell amenacador clima.

El vent era tant fort que es va produir un dels fets mes curiosos que es poden observar a Milford Sound: "The missing waterfalls" (les cascades desaparegudes). Aixo conisteix en que, el vent es tant fort, que algunes cascades, en comptes d'anar cap a baix, van cap amunt i desapareixen per moments. Mireu el video pq no te desperdici.

Al final, vam poder tornar a port sans i estalvis i vam retornar cap a Queenstown amb l'alegria d'haver viscut uns intants memorables. Aquest tipus de climatologia es pot presentar en molt pocs indrets del mon, pel que fa que Milford Sound sigui un paratge realment especial.

NEW ZEALAND: South Island I (Abel Tasman & Greymouth & Franz Joseph)

2009-05-11T07:58:00.003+02:00

Ja estic a la illa sud de Nova Zelanda. Si la illa nord em va deixar impressionat, cal dir que la illa sud es coneguda per ser encara mes maca que la nord. El ferri que em portava des de Wellington fins a Picton ja em va deixar amb la boca oberta per la bellesa del paissatge.

Un cop a la illa sud, em vaig encaminar cap a Nelson (ciutat de partida per recorrer el parc nacional Abel Tasman). Aquest es un parc impressionant. Recorre per dins de la jungla pero tocant a la vora del mar. D'aquesta manera hi ha una meravellosa barreja entre, un paissatge frondos amb animals i arbres que no havia vist mai, uns llacs d'aigua color esmeralda i unes platges amb sorra daurada. Em van impressionar molt les formes arrodonides de les pedres que toquen el mar, ja que assoleixen formes molt curioses.

Al dia seguent, vaig seguir fent ruta per la famosa West Coast de la illa sud fins arribar a Greymouth. En el cami, vam podre visitar les magnifiques estructures rocses que cerquen la costa. Degut a les extranyes formes d'aquestes pedres, les anomenen: Pancake Rocks "Roques Pastisset".

Un cop arribat a Greymouth, vaig anar a visitar la coneguda fabrica de cervesa novazelandesa Montheit's Brewery. Va ser molt interessant poder veure el proces tradicional de produccio de cervesa i, com no, la posterior degustacio de tota la seva gama de brebatges. Val a dir que em vaig fer l'amo de la barra, jejeje

Vaig segui descendint per la costa oest fins arribar a un dels punts mes macos i interessants de tot Nova Zelanda: Franz Joseph. Aquest es un poblet maquissim de nomes 500 habitants que esta situat entre el mar i la serralada dels Alps del sud. Aquesta zona es coneguda per tenir els glaciars mes bonics de Nova Zelanda i per tenir els llacs "mirall", que reflecteixen totes les muntanyes nevades. Aixi doncs, nomes arribar, vaig fer un tour en kayak per poder contemplar la bellesa dels llacs. Va ser realment impressionant pq, a part de la bellesa del llac i les muntanyes, no se sentia ni un sorroll. L'unic que podia sentir era l'aigua que es movia arrel de les pedalades amb el rem.

Vaig deixar el plat fort pel meu ultim dia a Franz Joseph; el trek per ascendir al Glaciar. Aquest es un trekking que dura tot un dia i en el que et vas endinsant per les gorges del glaciar amb l'ajuda de grampons i piquetes. Ja havia vist glaciars mes grans i mes alts a la Patagonia, pero en cap havia pogut endinsar-me tant profundament com en aquest. Hi havia punts en els quals quasi no podia abancar de lo estretes que eren les parets. Ens vam ficar per forats on t'havies de treura la motxilla per poder passar. Una experiencia inolvidable.

NEW ZEALAND: North Island II (Taupo & Tongariro-Mordor)

2009-05-04T11:44:00.011+02:00

Aquests ultims dies han estat, segurament, el mes emocionants de tot el meu viatge. Comencant pel dissabte, en el que em vaig llevar a les 5:30 de la matinada per veure el Madrid-Barca (2-6). Ja us podeu imaginar com estava jo, tot sol, a la sala d'internet de l'alberg, vibrant com un animal. Fins i tot, quan l'Henry va marcar el 2-4, vaig pegar un crit d'alegria que va despertar a un parell de guiris de l'habiatcio del costat. Em van pegar una bronca descomunal, pero estava tant content que ni m'importava.

Amb un somriure marcat a la cara, vaig agafar el bus per fer cami cap a Taupo. El conductor em va deixar anunciar pel micro del bus el resultat del Barca i tothom ho va celebrar amb alegria. Ens vam dirigir cap al parc natural d'aigues termals volcaniques de Waimangu. Alla vam poder veure en accio un geiser enviant aigua a mes de 15 metres d'alcada. Realment espectacular!!!!

Vaig aprofitar la visita a les aigues termals per pegar-me un banyito enmig de la muntanya. A fora feia un fred increible pero dintre l'aigua s'estava la mar de be.

Despres ens vam dirigir cap a Taupo i em vaig decidir per probar l'experiencia de tirar-me en paracaigudes. M'havien dit que Taupo es un dels millors llocs de Nova Zelanda per fer skydiving i tb un dels pocs en el que et pots tirar de la maxima alcada permesa per la llei: 15.000 peus (un 5.000 metres).

Dit i fet. Em vaig llencar de 15.000 peus i la sensacio va ser increible. Estavem molt per sobre del nivell dels nuvol i, com ens tiravem de molt a dalt, vam poder fer 1 minut i 10 segons de caiguda lliure. Les vistes eren espectaculars i, una cosa molt impressionant, es arribar a creuar els nuvols en caiguda lliure abans de treure el paracaigudes. No content amb aixo, quan estavem baixant tranquilament amb el paracaigudes, li vaig demanar al instructor que fes uns girs rollo freestyle i, el payo, que estava una mica boig, li va encantar la idea i va fer uns moviments que em van posar la pell de gallina. Nomes us dire que, en mes d'una ocasio, vaig veure el paracaigudes a sota meu (entre jo i el terra). En resum, va ser una aventura increible.

Al dia seguent, amb l'adrenalina del skydiving i la ressaca pertinent de la celebracio de la victoria del Barca a l'esquena, em vaig llevar a les 6 del mati per anara a fer el Tongariro Trek (reconegut com el trekking d'un dia mes bonic de Nova Zelanda). Es tracta d'un trekking bastant dur (20km) amb grans desnivells, que transcorre per varis volcans de la zona. Es el lloc, ni mes ni menys, on van rodar les escenes del Senyor dels Anells que escenificaven la terra de Sauron (Mordor). Us presento la muntanya de Mordor en la realitat.

No us podeu imaginar el fort vent que feia al cim de Mordor; s'havia de caminar quasi reptant per terra. El trek no es nomes maco per Mordor, les superficies volcaniques li donen un aire que recorda el paissatge lunar. A mes, hi ha llacs d'aigua color esmeralda i hi ha constants orificis on hi surt aigua calenta i fum. Entenc perfectament pq diuen que es un dels treks mes macos de NZ.

Aixo no s'acaba aqui. Al seguent dia vaig anar a fer una de les activitats que em va recomenar un neozelandes que vaig coneixer a Argentina (Oscar): Ruta en llanxa rapida pels rapids de Taupo River. El sorrol que desprenen aquestes llanxes ja et deixa sense respiracio. Tambe descarregues una bona quantiat d'adrenalina quan circules pels rapids a una velocitat infernal, fent salts espectaculars i girs de 360 graus. En fi, veieu pq deia que han estat uns dels dies mes emocionants del viatge, no? Seguirem assolint nous reptes. Visca el Barca!!!!!

NEW ZEALAND: North Island I (Auckland & Whitianga & Waitomo & Rotorua)

2009-05-02T07:54:00.008+02:00

En un terreny poc mes gran que Gran Bretanya, amb 4 milions d'habitants i 40 milions d'ovelles, el maxim causant de la destruccio de la capa d'ozo de la regio son els pets de les ovelles; estic a Nova Zelanda.

El primer que sorpren a Nova Zelanda es la quantiat de Xinesos que hi habiten. Diria que he vist mes Xinesos que gent de cap altra raca. A part d'axio, aquest es un pais meravellos, amb paratges impressionants i cultures encara poc conegudes.

A Auckland, ciutat moderna i cosmopolita, el mes interessant es visitar la Sky Tower, des d'on es pot divisar la barreja entre els grans edificis i la natura present.

Des d'alla, he iniciat un recorregut que em portara pels paratges mes interessants de les dos illes. Comencem per la illa nord, en principi la menys bonica. Jutgeu per les fotografies.

La primera parada va ser a Whitianga, un petit poble del nord, on hi ha una platja on, si fas un forat a la sorra, et trobes amb aigua calentada per les corrents volcaniques actives que es troben a l'inerior de la terra. Alla vaig fer una ruta en kayac per divisar la preciosa costa i endinsar-me a Cathedral Cove (un dels paratges on van rodar part de la pelicicula: The Lord of the Rings).

El segon dia, vam anar a visitar les coves de Waitomo. Alla, hi ha una cova anomenada The GlowWorm Cave (la cova dels cucs brillants) plenes d'estalactites i estalacmites, amb la particularitat, que hi habiten uns cucs fluorescents. Va ser espectacular.

El tercer dia, ens vam dirigir cap a Rotorua. Aquesta, es una de les poblacions mes importants de la illa nord i esta plena d'activitats d'aventura. L'unic problema es que ara estic en un pais ric i desenvolupat i tot es carissim. Intentare apretar al maxim el pressupost per tal de poder fer tantes activitats com pugui. Rotorua es conegut per les comunitats Marois que es poden visitar. Alla vaig anar-hi, i vaig poder presenciar una danca tipica (la que canten els all blacks de rugby) i desgustar el menjar que cuinen en unes pedres que cobreixen sota la terra durant 3 hores. Tota un experiencia.

San Jose de COSTA RICA i Santiago de CHILE

2009-04-28T22:59:00.007+02:00

A San José de Costa Rica només hi vam anar per tal d'agafar els vols cap a Barcelona, en el cas del Serry, i Santiago de Chile, en el meu cas. Vam donar algunes voltes per alla, pero cal dir que Costa Rica no es gaire coneguda per la seva capital. Ara entenc per qué: No te res d'especial.

Una última anécdota sobre l'últim dia que vaig passar amb el Serry a San Jose de Costa Rica:

El dia que haviem d'anar a l'aeroport per emprendre camins diferents, en Serradell es va despertar a les 6 del matí pq el seu vol deia que era a les 9:00 am. Jo tb em vaig despertar per despedir-me d'ell i m'en vaig tornar al llit. Quina va ser la meva sorpresa quan, una hora després, em desperta la recepcionista, telefon en ma, dient que un amic meu em trucava des de l'aeroport. El Serry s'havia equivocat d'hora i tenia el vol a les 5 de la tarda (vaya pájaro). Així doncs, va tornar cap a l'hostal i vam poder passar el dia junts. Ja era raro que no ens hagués passat res en tot el mes que hem viatjat junts. Havia de ser l'últim dia, jejeje

Segueixo el viatge, sense sel Serry ni els Israelians, per anar cap a Santiago de Chile. Alla m'esperava una amiga Chilena que vaig fer a Bolivia per allotjar-me a casa seva. Ha estat una experiencia molt maca, ja que he pogut conéixer una familia chilena i he pogut anar de festa amb els seus amics locals.

Ben curiós parlar amb els pares d'ella pq eren pro-Pinochet i Palestins. Així que vam parlar de les revoltes de Chile, la dictadura de Pinochet i del conflicte Isralí-Palestí. No content amb aixó, tb em van invitar a la boda de la cosina de la Lore. Qui m'havia de dir a mi que, en aquest viatge, em posaria un traje per anar a una boda chilena.

La boda va ser molt divertida i entretinguda. Feia molt temps que no menjava tant bé, dormia en un llit tant cómode i em dutxava en un lloc com deu mana. Em vaig sentir com a casa.

M'ha anat molt bé poder anar a un lloc on ja coneixia gent, just després de deixar el Serry i companyia. No m'he sentit sol en cap moment. Deixo Sud América per anar cap a Nova Zelanda, Australia i el Sud Est Asiatic. Ara, en canvi, estic a Auckland (Nova Zelanda), més sol que un chorisso i a l'altra punta del món. I ben content que estic. Mil noves experiéncies m'estan esperant per aquí. Només heu d'esperar a la seguent entrega per conéixer-les.

Afegeixo un mapa amb la ruta que seguit per Sud América. No he pogut anar a tots els llocs on volia, pero no em puc queixar. Ara conec aquest continent a la perfecció i ja tinc alguns llocs concrets on vull anar de visita algún dia:

COSTA RICA: Puerto Viejo

2009-04-24T19:23:00.004+02:00

Bocas del Toro semblava un paradis, pero quan vam arribar a Puerto Viego (costa caribenya de Costa Rica), vam veure un altre tipus de paradis. Un lloc on tot funciona a camera lenta, on la gent no va en cotxe sino en bicicleta i on l'ambient rastafari es respira pertot.

Es tracta d'un poblet d'uns 1.000 o 2.000 habitants on tot son hostals, bars i platges on relaxar-se i fer surf. Ens vam allotjar en un hostal ben maco, construit de fusta i a 20 metres d'una platja impressionant. De tot el seguici de Isrealians nomes va quedar la Michal (Little blond), pero alla vam coneixer molta gent nova (especial mencio a un grup d'espanyols d'uns 50 anys que vivien, al estil hippie, a Puerto Viejo de forma indefinida). No sabeu quins personatges mes curiosos i divertits.

El primer que va fer el Serry al arribar a Costa Rica va ser comprar-se una camisa Hawiana (autentic). Dic el primer pq va ser just a la frontera amb Panama, on ens vam quedar parats unes 2 hores per culpa de problemes amb el passaport d'uns holandesos.

Un cop a Puerto Viejo, ens vam integrar rapidament amb l'amibient local. Vam llogar unes bicicletes i ens vam dirigir a la platja.

No podiem passar per Costa Rica sense sufejar i aixi ho vam fer. Platja paradisiaca i ones bastant facils per aprendre. Tot es va posar en favor pq el Serry s'inicies en el noble esport del surf. Ens ho vam passar de conya i, despres d'aconseguir agafar un parell d'ones, vam retornar cap al poble amb un somriure entre els llavis.

Val a dir que ens hem cuidat bastant be. La visita del Serry ha fet que gastes molts mes calers que en mesos anteriors, pero ha valgut la pena poder disfrutar d'alguns plaers com un bons sopar de llagosta a peu de platja. No obstant, cal esmentar, que la ingesta de llagosta va portar consequencies desastroses a la panxa del Serry, en forma de tormenta estomacal.

El mes curios del sopar va ser que ens va sorpredre la visita d'un oso perezoso. Aquests animals, que nomes havia vist en llibres, son molt curiosos i divertits. Es mouen a 2 Km-h i no toquen mai al terra. Aixo nomes es pot veure en un pais com aquest.

El Serry ja ha marxat. Em fa molta pena pq hem compartit moments molt macos i emocionants per Colombia, Panama i Costa Rica, pero el viatge continua i haig d'anar coneixent mes gent a Nova Zelanda, Australia,... fins que els amics vinguin a Tailandia.

PANAMA: City & Bocas del Toro

2009-04-22T19:57:00.003+02:00

Despres de la nostra excitant experiencia en vaixell a traves del carib, ens vam dirigir a la capital de Panama (Panama City). Alla, teniem previst pasar-hi uns 3 dies fins anar a la preciosa illa de Bocas del Toro, a la frontera amb Costa Rica (veure mapa)

A Panama City ens vam trobar amb grans diferencies socials i economiques. Tan bon punt et podies trobar amb un munt de gratacels ajudats per la injeccio economica de USA, com et trobabes enmig d'un barri ben humil on havies de caminar quasi corrent pq no et robessin. (les fotos son del nostre hostal)

Tot plegat va ser una experiencia interessant i enrriquidora que, estant amb el Serry de company, va resultar mes divertit que no pas perillos. A mes, alla vam coneixer mes Israelians, a traves del Nimi i el Moshe. Amb tots aquests ens vam dirigir cap a Bocas del Toro.

Bocas es un axipelag d'illes Panamenyes a la frontera amb Costa Rica. Alla vam anar a un hostal destartalat pero molt acollidor on encara vam coneixer mes gent d'arreu del mon. El Serry, amb la seva gracia natural i el seu angles millorat per la practica d'aquests dies, es va convertir en tot un espectacle pels hostes de l'alberg. NOTA: Cal fer un esment especial a la gran progressio que ha fet el Serry en el seu angles durant aquests dies.

Hi ha una altra cosa de la que haig de dir que estic orgullos del Serry es que ha fet el curs de submarinisme. Fet increible, coneixent la seva fobia als taurons. Doncs, encara que costi de creure, vam fer un parell d'immerssions junts i vam veure un tauro, petitet, pero un tauro.

Aixi doncs, la nostra darrera setmana ha transcorregut entre immerssions, sopars internacionals (amb gent de tot tipus de paisos), anar de festa pels bars de Bocas i viure el relax de la vida caribenya. Aquest era un lloc per quedar-si 2 anys i no nomes una setmana.

Com veieu, el Nimi i el Moshe no son els unics israelis que he conegut. No obstant, em sap molt greu que ja han marxat i no els veure mes fins que els vagi a visitar a Israel. Han estat uns mesos on hem fet molta amistat i ara, en breu, marxo cap a Nova Zelanda, on haure de tornar a comencar de zero. Cap problema, no seria el primer cop, no?

COLOMBIA (Tayrona) a PANAMA (San Blas)

2009-04-08T17:17:00.011+02:00

Ja ha arribat el Serry!!!! Sento no haver escrit un algún temps, peró es que, amb l'arribada del Serry, no hem parat de fer coses i no he tingut temps d'escriure al blog. És genial que estigui aquí. Tenir un company fix de viatge fa que puguis compartir molt més tot el que descobreixes i, tenint en compte que es tracte d'en Serradell, la diverssió está garantida.

Pobre nano, només arribar a Santa Marta, me'l vaig emportar en una barca destartalada al parc Tayrona. Podriem dir que la barca es queia a trossos (com tot a Sud América) i hi havia molta mala mar. No obstant el trajecte va ser més divertit que perillós i, realment, el patiment va valer la pena per arribar a un paradís com el parc Tayrona.

Ens vam estar 2 dies dormint en unes hamaques d'un campament que, tot i ser molt maco, no tenia gaires comoditats del món civilitzat. No obstant, ens ho vam passar molt bé i en Serry va fer gran amistat amb els amics Israelians. Bon comencament pel Serry, jeje

Després de l'experiéncia del Tayrona vam retornar a Taganga per agafar un bus que ens portés a Cartagena. A Cartagena vam anar només amb en Moshe i en Nimi, amb els que vam estar buscant algún capitá de barco que ens portés cap a Panamá. La frontera entre Colómbia i Panamá está controlada per la guerrilla pel que, la forma més segura de viatjar es en vaixell, tot i ser la més cara. A Cartagena vam contactar amb el gran Capitan Denis Morris (alias: Jack Sparrow). És un neoyorquí d'uns 55 anys que fa deu que viu a Colombia i es dedica a portar gent en vaixell. Borratxo i divertit com ell sol (tot un personatge, el típic mariner).

El trajecte per alta mar fins a Panamá va ser, realment, una experiéncia única. Vam pescar un peixot enorme que ens vam menjar amb molt de gust. Vam poder contemplar la forta llum de les lluna i les mil estrelles que iluminen el mar, la companyia dels dofins... L'única cosa que el Serry trobava a faltar és que jo no fos la Laura, jeje

Després de dos díes a alta mar vam arribar a les 350 illes de San Blas (Panamá). Simplement us diré que és el més semblant al paradís que us pogueu imaginar. Vam estar anant d'illa en illa, banyant-nos en aigues cristalines i bebent birres amb els locals (el kunes: que parlen una llengua molt rara). Tot plegat molt intreressant, maco i divertit, amb la companyia dels Israelians i del simpátic i borratxo capitá Denis.

En Denis, ens portá al dia següent a Portobello, la ciutat més pirata que hi havia hagut a la história. Allá vam poder conéixer una família local i a un poble que sembla extret d'una altra época.

Després de 5 díes en el veler, vam arribar a Colón (nord de Panamá), ben cansats i amb ganes d'higiene personal. Així doncs, ens vam encaminar cap a Ciutat de Panamá on esperem trobar les comoditats que ens han mancat aquests díes. Ha estat una experiéncia inolvidable i estem sans i estalvis. Millor no podría haver anat.

PD: Salutacions cordials als nous fans del blog: La Famila Serradell!!!!

COLOMBIA: Taganga

2009-03-27T19:32:00.006+01:00

Taganga és un petit poble pescador a la vora de Santa Marta (al nord de Colòmbia - Mar Carib). Aquest poblet és com tornar a les costes catalanes de principis del segle XIX. Podríem dir que estic a la "República Bananera". Aquí tothom és negre i fa una calor que mareja. La gent va caminant pel carrer amb una parsimònia insultant i tot es fa molt a poc a poc. Els edificis están quasi en runes i no hi ha cap carrer asfaltat. Ho trobo fantàstic!!!

A més, aquest és un dels llocs més barats per fer submarinisme en tot sud amèrica, pel, qual a mi, encara em resulta més interessant. Vaig intentar convèncer als israelians per aficionar-se al submarinisme i ho vaig aconseguir. Tots es van apuntar al curs per fer el open water. Jo, vaig aprofitar per fer el curs advanced amb el Nimrod (per menys de la meitat del que em costaria a Barcelona).

El fons marí del carib és espectacular. Durant les immerssions (que ja en porto 24 en total), vaig poder veure: tortugues, peixos trumpeta, coralls de tot tipus, llagostes, etc...

(aquestes fotos no son meves pq no tinc càmera subacuàtica, però és exactament el que vaig veure)

TORTUGA

PEIX TRUMPETA

CORALL CERVELL

LLAGOSTA

L'ordinador de buceig que em van regalar els amics m'està servint moltíssim (moltes gràcies nanos!!!!). Va molt bé i és tremendament útil. Sobretot, dóna molta més seguretat que anar sense. Us poso una foto del log-book de la immersió més profunda que he fet:

En el curs avançat, vam haver de fer exercicis de tot tipus, molt divertits i útils pel buceig més profesional. Vam fer dues immerssions en corrents fortes, una de gran profunditat (34mts), una d'orientació (en la qual vaig haver de seguir unes rutes amb la bruíxola) i una noctura. La nocturna és impressionant pq és molt diferent a les immersions diurnes. Només veus el que enfoques, però hi ha més vida que de día i, els peixos, es queden parats quan els enlluernes i els pots arribar a tocar.

Porto una setmana sencera en aquest humil poble, on no hi ha res més a fer que bucejar, i fer el burro amb els israelians, es clar...

..demà arriba el Serry, amb el que anirem al Parc Tayrona i després cap a Panamà. Tinc moltíssimes ganes de veure'l.

COLOMBIA: Bogotà-Medellin-Sant Andrés

2009-03-24T01:53:00.009+01:00

Després de l'experiència del Machupichu m'he dirigit cap a Colòmbia. Necessitava una mica més de calor i vida de platja. No obstant, vaig arribar al aeroport de Bogotà i feia un fred que t'hi cagues. Bogotà està a uns 2.700 mts i fa la mateixa temperatura tot l'any.

El fred se'm va passar al disfrutar de la calurosa benvinguda que em van brindar les amigues del Camilo (Pati). Agreixo molt la seva ajuda ja que vaig tenir la oportunitat de conèixer gent local, que em van ensenyar els racons més bonics de la ciutat (i la festa, es clar). Una forta abraçada per la Natalia, la Claudia i la Anita!!!

Després d'uns dies a la capital em vaig encaminar cap a Medellín. Tothom me'n havia parlat molt bé (per tot en general). Però quan vaig arribar, vaig entendre perfectament pq m'ho havien recomanat. És una ciutat molt moderna i neta on les dones es cuiden desmesuradament, resaltant la seva bellesa, tant natual com operada. (ja m'entens)

Allà vaig tenir la gran sort de conèixer uns locals de la meva edat que hem van invitar a una festa privada d'aniversari a una de les zones més riques de Medellín. Festa típica Colombiana, amb aguardiente, salsa, cali,...

Amb aquest mateixos vaig anar a jugar un campionat de futbol. Amb tota la pressió que suposa ser el fitxatge "de Barcelona", amb lo important que és pels colombians guanyar al futbol. Doncs, vam guanyar, això si, em vaig lesionar a la cama a la final i he estat uns 6 díes completament coix.

Amb tota la coixera em vaig dirigir cap a Cartagena de Indias, per trobarme amb el Moshe i el Nimi de nou. Vam estar només un día a Cartagena ja que al día següent ens anàvem a la preciosa San Andrés. Una illa caribenya se sorra blanca i aigues turqueses. Cartagena és maco, però massa turístic. Té una ciutat emmurallada al costat del mar que em va recordad al Malecón de la Havana.

En arribar, al dia següent, a San Andrés, em vaig quedar amb la boca oberta. És una illa més maca i relaxant del que m'hagués pogut imaginar. Poso unes quantes fotos seguides per tal que ho vegis. Sobren les paraules.

Allà vaig tenir la oportunitat de bucejar i, realment, és el buceig més impressionant que he tingut fins ara. Les aigues son infinitament transparents, fa calor, i hi ha corall i peixos de colorets pertot arreu.

No vam veure cap tauró, però si que vam veure moltes "mantes raya". Fins i tot, acostant-me amb molta cura, vaig poder acariciar una. Són molt flonges i toves, no m'ho esperava.

En fi, l'experiència a San Andrés: impressionant. Ara espero que vingui el Serry cap aquí i poguem disfrutar junts de les aigües Caribenyes.

PERÚ: Cusco i Machupichu

2009-03-07T22:52:00.017+01:00

Desrpés de l'experiència Boliviana, he entrat a Perú per anar a veure una de les meravelles del món: El Machupichu. Em vaig dirigir directament cap a Cusco (antiga capital de l'imperi Inca). Va ser la capital pq estava just enmig de l'imepri, que abarcava des de l'Ecuador fins al nord d'Argentina.

Cusco és una ciutat molt més gran del que m'esperava (1 milió d'habitants). No obstant, el centre o barri antic, és molt maco i acollidor.

Allà em vaig trobar de nou amb el Nimi i el Moshe (els dos amics Israelians que vaig fer al nord de Brasil). Em van rebre amb grans alegries i vam farrejar ininterrumpudament durant tres dies.

Després de tanta festa vaig decidir organitzar la meva visita al Machupichu. Recordo que l'Anna Rovira em va dir: Has de pujar al Machupichu caminant i no en bus. Jo vaig pensar: què carai, no només pujaré caminant sinó que aniré fins allà caminant. Així doncs, vaig decidir fer un trekking per arribar fins al Machupichu. Com que el famós Inca trail era exhorbitadament car (massa turístic), vaig buscar altres opcions. No s'em va ocórrer res millor, per netejar el cos de les festes, que contractar el trail més dur i complicat que s'ofereix (tb el més barat, no cal dir-ho). Es tractava del Salkantay trail.

Aquést trail és el primer camí Inca que hi va haver per anar al Machupichu. No obstant, degut a la seva duresa, els Quechuas van inciar un nou camí més fácil: El Inca trail. Consistia en una caminada de 5 díes, dormint en tenda de campanya enmig del bosc i completant un recorregut de uns 80 km (muntanya amunt, muntanya avall).

Potser va ser una bogeria, però realment ha valgut la pena i ara em sento fort com una roca. El primer día vam ascendir fins a 3.900 metres d'alçada, on vam dormir en una esplanda, ben freda, però impressionant. A més, ens feien llevar cap a les 5:00 del matí cada dia per inciar la caminda. Va ser realment molt dur. Aquesta foto és del primer campament, just preparat per sortir, cap a les 6:00h.

El segon día vam pujar fins als peus del glaciar Salkantay (fins a 4.700 metres). No saps el que arriba a costar el fet de pujar caminant tota una muntanya a aquesta alçada. Jo pensaba que em moria. A més, vaig seguir la tradició Inca de portar un roc des del peu fins al cim i fer una ofrena al Déu Inca de Salkantay.

El tercer día va consistir en uns 20 km de recorregut, pujant i baixant muntanyes enimg de la jungla. No cal dir que el paissatge era meravellós. Tot i lo maco que resultava caminar per alla, cal tenir en compte lo dur que resulta caminar sota una pluja quasi constant per arribar a una vall plena de mosquits. A més, al no anar a cap camping sinó a un campament, les condicions eren precáries. Mira la foto de la única dutxa que vaig trobar en els 5 díes de treking (l'aigua, congelada, venia directament del riu, es clar).

El cuart dia vam anar fins a Santa Teresa, on ens vam poder relaxar en unes aigues termals que hi ha enmig de la muntanya. Tot plegat va ser un miratge pq el cinqué día va tornar a ser molt dur. No obstant, va ser molt divertit, disfrutar de la companyia d'uns micos que ens van visitar al campament. Son com persones petitetes, més aviat com nens petits, pq no paráven de jugar amb nosaltres robánt-nos les coses. Jo vaig haver de perseguir un mico durant cinc minuts pq em va agafar el tabac de liar.

Al cinqué día vam anar fins a Aguas Calientes (el poblat que está situat al peu de la muntanya Machupichu). I el día seguent vam pujar fins al Machupichu (a les 4 del matí vam haver de començar a caminar). No sabeu la quantiat d'escales que has de pujar. No obstant, com que está només a 2.400 metres, no resulta tant cansat com el Salkantay.

El Machupichu és realment una meravella. Un lloc amb un àura especial i diferent. Cada pedra i construcció amaga una història i una tradició Inca. En fi, una de les 7 meravelles del món.

A més, tot i un mal de panxa que em va agafar, vaig "escalar" (pq casi s'ha d'escalar) a la muntanya Huaynapichu (que está al costat del Machupichu). Si us fixeu amb deteniment, les muntanyes de darrera del Machupichu formen una cara d'un Indi. Curiós, no?

Bé, el paissatge des del Huaynapichu era espectacular:

Val a dir que tot el recorregut en si va ser molt dur. Dels onze que el vam començar, només el vam poder completar un americà, el guía i jo. Els demés, en un moment o altre, van haber d'utilitzar recursos altrenatius (ases, cavalls, trens, busos,...). Ha estat molt exigent físicament, però estic molt orgullós d'haver pogut completar el repte.

Foto del grup expeditiu:

BOLIVIA: Titicaca Lake (Isla del Sol)

2009-03-01T20:04:00.007+01:00

Després de la gran experiència a La Paz, em vaig dirigir cap al famós llac Titicaca. La principal particularitat d`aquest llac és, a part de la seva bellesa, que està situat a 3.800 metres sobre el nivell del mar, convertint-se en el llac més alt del món.

El Titicaca separa Perú de Bolivia i jo em vaig quedar a la part Boliviana pq m`havien comentat que és molt més maca (completament cert). Em vaig allotjar a la preciosa població de Copacabana (vaya nom per ser a Bolivia).

Allà vaig conèixer a una simpàtica argentina i a un malagueny que era molt bona gent. Amb ell, vaig disfrutar de la derrota del Madrid contra el Liverpool (0-1). Ell és un gran fan del Madrid, per lo que el partit va resultar encara més interessant. No sabeu com patia el nano.

La principal activitat que vam fer allà, va ser anar a passar un dia a la ISLA DEL SOL. Aquesta illa, és un dels primers llocs on van habitar els Incas i, allà, es poden visitar vàries restes de les seves edificacions.

Per arribar allà, s`hi ha d`anar en vaixell. És una ruta molt maca, en la qual, pots gaudir dels diferents paratges que ofereix el llac Titicaca.

Un cop a la illa, vam fer un recorregut a peu d`unes 4 hores, seguitn "El camino del Inca". De punta a punta de la illa. Sembla un recorregut curt, però costava molt respirar degut a l`alçada (4.000 metres en alguns punts). Això de caminar o fer esport a grans altituds et provoca una sencació d`ofegament molt curiosa. Jo ho compararia amb fumar 10 cigarrets seguits sense parar i, tot seguit, posarse a caminar (horrible).

No obstant, va valer molt la pena, ja que la illa és preciosa i, el fet de poder parlar amb la gent, t`ofereix la possibilitat de poder conèixer una cultura totalment diferent. Incús em van deixar sentar-me a una pedra segrada on els Incas feien els seus sacrificis de persones humanes per venerar els Déus. (Ara sacrifiquen animals)

Ja de tornada a Copacabana, vam anar a ballar a les fetes majors de la població. Aquestes festes són molt curioses i divertides. Els bolivians són gent reservada i poc parladora però, a les festes, mamen com animals i es tornen molt divertits. La veritat és que vaig veure una cosa que em va fer sentir com a casa. Us ho explico amb més detall. Vaig tenir la sensació de veure el Serry sortint del Miles un divendres qualsevol. En festes, els bolivians de totes les edats comencen a beure a les 5 de la tarda i a les 11 surten al carrer, organitzats per barris, a ballar amb la parenta. Veieu el video i entendreu millor el que us dic:

Bé, ara cap a Perú on visitaré Cusco i faré un trekking de 5 díes per arribar al Machupichu.

BOLIVIA: La Paz

2009-02-25T23:27:00.007+01:00

La Paz és una ciutat increible!!! Conjuga el caos de les grans capitals amb un ambient de deixadesa i pobresa própies del país més pobre de Sud America. No obstant, aquesta pobresa i aquest caos li dónen a la ciutat un aire curiós i diferent.

Vaig arribar a la Paz el dia que comencaven els carnavals. La ciutat es paralitza per anar al carrer central on hi ha rues i cavalgates diverses. Tot está muntat amb la deixadesa própia dels Bolivians, donant-li un caliu tercermunidsta, que no havia percebut mai fins ara. La tradició marca que, durant el carnaval, hi ha una lluita aferrissada al carrer, de globus d'aigua i espuma. D'aquesta manera, no podies sortir al carrer sense que, tant nens com grans, t'omplissin d'espuma i agua en pocs minuts. Tantmateix va resultar divertit.

A la Paz he fet dues de les activitats més trepidants d'aquest viatge:

- El descens en bici per la CARRETERA DE LA MUERTE (Death Road)
- La visita a la PRISIÓN DE SAN PEDRO (que está en actiu)

DEATH ROAD

El descens en bici a la carretera de la mort és tan bonic com emocionant. No n'hi ha per menys. Hi moren entre 5 i 6 ciclistes cada any durant la época de pluja (justament en la época que estem, jeje). El recorregut de la carretera va des dels 4.650 metres fins als 1.100. En una llargada de 63 km:

Per tal de reduir els riscos al máxim, vaig contractar una agéncia amb "riders" especialitzats que et guiaven. Ens van deixar unes bicis espectaculars amb frens hidráulics i doble suspensió. Portavem 2 guies per només 9 persones i una furgoneta amb primers auxilis ens seguia constatment. Encara no entenc molt bé lo de la furgoneta pq si caus pel barranc, el que necessites, és un enterramorts.

Els primers 32 km es fan en asfalt i son francament divertits pq agafes velocitats molt altes. L'únic perill éren els camions que van pujant pel mateix camí.

La millor part era la dels segons 31km. Una carretera pedres i fang de menys de 3 metres d'amplada que baixa per la muntanya amb grans desnivells i amb uns barrancs que et posaven la pell de gallina.

El més curiós és que, com que encara hi pujen alguns camions, has d'anar en cuidado. I, el pitjor de tot, és que els camions pujen pel costat de la muntanya, o sigui que vam haver de baixar tota l'estona per la part del barranc.

L'única cosa que em feia una mica de por era que es posés a ploure. Com no, va diluviar quan estávem a la part més perillosa. Al principi, a un 4.200m. ens va nevar una mica, peró a l'asfalt vaig controla bastant. No obstant, quan arribes als barrancs i les pedres están mullades et cagues bastant. A més, hi havia una boira espessa que no et deixave veure més de 10 metres. Vaig tenir alguns sustos importants, peró no em va passar res. El problema és que vas agafant confianca i a vegades t'oblides del gran barrancs que tens a uns 50cm.

Al final, va ser una experiéncia meravellosa. Dels 9, només 2 noies es van caure i es van rascar la cama i un noi es va esguincar el turmell, peró ningú va caure pel barranc. OOOOOleeeeee!!!

PRISIÓN DE SAN PEDRO
Aquesta presó, podríem dir, que és una des les presons més atípiques del món. Només us comento que, la visites amb els presos a dins, i ells, ténen tota llibertat per moure's per allá. A més, aquesta visita és del tot ilegal. No és cap tour muntat. Vas a la porta de la presó, parles amb els guadres, acordes un preu per subornar-los i et deixen entrar durant 2 hores. Un cop a dins, parles amb uns presos que s'encarreguen de muntar les visites guiades. Evidentment, has de pagar molts diners als presos pq et guiin. Que a ningú se li acudeixi visitar-la sol pq no dures ni un minut.

És molt curiós pq pagues al guia i tb a uns 4 o 5 guardaespatlles, peró en realitat, tots son presos. L'experiéncia de visitar una presó amb els presos dins, us asseguro, que és memorable. Jo, com parlo espanyol, vaig poder comunicar-me amb molts d'ells i m'explicaven les seves condemnes, els seus problems a la presó etc... Molt intressant!!

Us explico una mica com és la presó. Olbideu qualsevol concepte previ que tingueu de presó, aixó és com un poblet emmurallat; amb barris, bars, tallers, etc, peró tot molt petit, apretat i pudent. Pels amants de Prison Break us diré que era molt semblant a sona, peró amb molta més gent i més brut. Ho veus per la tele i t'ho pots imaginar, peró la pudor que notes al entrar casi et tira al terra. Els crits constants de dolor, de deseperació, de baralles...

Durant la visita, vaig veure com una dona moria a la seva cel.la i com uns presos borratxos ens van increpar. Per sort els guardaespatlles van fer bé la seva feina i ens vam escapa corrent, escales avall, cap a una altre secció de la presó. Emocionant, no?

Una dels trets més diferencials d'aquesta presó, és que els presos, poden viure allá amb la seva família. D'aquesta manera, hi ha gran quantitat de nens petits que juguen pertot. Els hi vaig portar caramels i posáven una cara de felicitat que casi et feia plorar.

Al final va ser una experiéncia molt curiosa. Una mica arriscada, peró valia la pena. En realitat als presos no els interssa fer-te mal pq guanyen diners amb tu. A més, i fora conyes, la pressó era preciosa. Cada secció pintada d'un color diferent, amb molta gent jugant i rient. No semblava que s'hi visqués tant malament allá. Com a anécdotes us comento que, 3 setmanes abans de la nostra visita 3 presos es van escapar, emulant a l'Scofield, cavant un túnel. I, just la setmana abans de la visita, un prés va morir assassinant per un altre a la piscina de la muerte (un forat on es lluita home a home). Igual que la pata de gallo de Sona, increible, peró existeix de veritat.

Bé, sento haver escrit tant, peró les experiéncies viscudes a Bolívia han estat increibles i us les havia d'explicar. Espero que hagueu disfrutat amb la lectura.

CHILE: Salar de Uyuni

2009-02-21T20:09:00.007+01:00

"Sí, es cert. L'home ve del mico. Podria haver tingut algún dubte sobre la famosa teoria darwiniana, peró ara ja no en tinc cap. Estic a Bolívia"

Diu la llegenda que Déu va crear Bolívia i li va sortir tan maca que va haver de compensar creant els bolivians. No, ara en serio. És conegut per tothom que els bolivians no resalten per la seva bellesa, no obstant, jo no tenia ni idea que aquest país era tant sumament bonic.

Auqests últims dies he fet un tour de 4 dies en 4x4 per anar des de San Pedro de Atacama (Chile) fins a Uyuni (Bolívia). Segurament és una de les excursions més maques que he fet durant tot el viatge. No em pensaba que Bolívia podría superar Brasil o Argentina, pero així ha estat.

El tour comencava al desert d'Atacama (a 2.200 metres) on hi feia una calor impressionant. No obstant en nomé 40 minuts vam entrar a zona Boliviana (a 4.500 metres) on hi feia un fred increible i tb hi nevava. Així doncs, em va agafar una mica desprevingut i em vaig fer aquesta curiosa foto amb la taula de surf del Neil (un anglés que carreteja la taula per tot sudamérica)

Un cop aclimatats, vam comencar a veure uns paratges impressionants. Sembla mentida, com pot ser, que hi hagi uns altiplans tan grans a aquesta altitud. A més hi ha multitud de llacs que presenten colors diferents depenent dels sediments que hi hagi. Laguna verda, lagura colorada, laguna blanca, laguna roja,... També es pot observar, com els llacs, degut a la incició de la llum solar i la mancaca de pol.lució, semblen miralls que ens mostren el cel. També vam poder observar multitud de flamingos en estat salvatge. TOT UN ESPECTACLE!!

Després vam seguir pujant fins arribar als 5.200 metres d'altitud. Ja comencava a costar resporar degut a la menor quantiat d'oxígen que hi ha a aquesta altitud. A més, t'agafa un mal de cap que no el pots controlar ni curar. L'únic que pots fer és mastegar fulles de Coca. Sí sí, fulles de coca. És l'unic remei, i el millor, que et donen els bolivians. Diuen que la fulla de coca, al contrari de la droga, és molt beneficiosa per la salut i que té moltes vitamines. Qui ho havia de dir, no? Bé la realitat, és que t'ajuda a passar el mal de cap.

A uns 5.550 metres d'alcada, vam visitar uns geisers que no paraven d'escupir una mena de fang de color gris.

Després ens vam relaxar prenent un bany a unes aigues termals situades a uns 5.000 metres d'alcada. Sembla una tonteria, peró totes aquestes coses es viuen diferent amb les sencacions d'estar tant amunt.

Aquella nit vaig dormir molt malament degut al mal de cap provocat per l'atitud. No obstant l'experiéncia valia la pena. A l'endamá, vam visitar el desert de les pedres, on hi ha el que anomenen: Arbol de Piedra.

També es podien escalar algunes roques de formes ben inversemblants:

Aquella dia, vam fer un llarg recorregut per acostar-nos al Salar de Uyuni. Aquest salar és la cosa més impressionant que he vist en la meva vida. Hi ha tanta sal, que fins i tot el hostal estaba completament construit de sal.

El Salar de Uyuni, té unes mides tan exageradement grans, que no es percep la diferencia a l'horitzó entre la sal i el cel. Aixó dóna la possibilitat de fer fotografies ben curioses, jugant amb la perspectiva.

A més, vam tenir la sort que va ploure el dia abans i es van formar llacunes d'aigua sobre la sal. Aixó fa que aquestes llacuens siguin auténtics miralls de grans dimensions.

En fi, crec que el salar de Uyuni és el millor i més diferent que he vist fins ara. A veure qué em depara la resta del viatge.

Salta (Argentina) i Atacama (Chile)

2009-02-21T19:50:00.004+01:00

Salta ha estat la meva última destinació a Argentina. Sap greu deixar aquest país ple de grans paratges i personatges molt interessantas. No obstant, el pas a Chile pel desert d'Atacama va ser tot un espectacle de la Naturalesa.

A Salta vaig poder gaudir d'un tour per la "Quebrada de Humauaca". Aquesta és la zona d'Argentina amb més influcéncia Quechua (nativa) i Humauaca, és el seu principal exponent.

D'entre els elements més impactants de la quebrada, podem trobar:

La piedra de los 7 colores

El bosque de Cactus Gigantes

Un cop abandonat Argentina, em vaig dirigir cap a Chile creuant del desert d'Atacama, per arribar fins a San Pedro de Atacama. Aquest, és un petit poblet construit amb cases de fang. Molt acollidor i molt auster.

ARGENTINA: Mendoza i Aconcagua

2009-02-13T20:02:00.007+01:00

Després de passar un insòlit fred durant l'estiu Patagònic, he retornat a la calor de la mà de la desèrtica cituat de Mendoza. Mendoza és una regió àrida cercada per la Cordillera dels Andes, separant així, Argentina de Chile. Em trobo a tan sols uns 200km de Santiago de Chile, però l'impetuós Aconcagua, fa que sembli una distància molt llunyana.

Aquesta és terra de bon vi i, per tant, de visita obligada a les vinyes de la regió. D'aquesta manera em vaig adreçar a dos petites vinyes per tal d'observar quin tipus de producció de vi desenvolupen i, es clar, catar el vi Argentí. Haig de dir que em vaig quedar francament sorprés de les grans diferències existents entre el procés d'elaboració del vi a Argentina i a la Rioja. Aquí tot és molt més cutre i quasi no produexien vi de "Crianza". Produeixen molt vi "apaleao" (sense passar per "barrica de roble") i tb vi de Reserva d'alta qualitat. D'aquesta manera, el vi car és molt bó i el vi barat és bastant dolent. No cal ni comentar quin tipus de vi ens van donar a la visita a les vinyes, no? jejeje. El que si s'ha de dir que fan molt bó és l'oli d'oliva. Tb vaig tenir la oportunitat de visitar una fàbrica d'oli i, realment, vaig gaudir molt de la qualitat d'aquest.

No us penseu que només m'he dedicat a veure vi. Tb vaig fer tot un dia d'excurssió pel manantial de Villavicencio (propietat de Danone) i per les imponents muntanyes dels Andes, fins arribar al camp base del Aconcagua (3.300mts). L'Aconcagua és una muntanya imponent que, algún día m'agradaria escalar (6.962mts). Ara no ho puc fer pq és molt car i la travessia dura 15 díes. NOTA: L'Aconcagua és la muntanya més alta de tot Amèrica (i la segona del món després del Himalaya)

De tornada de l'Aconcagua (que significa guardià de pedra en Quechua) vam anar a veure el Puente Inca. Això és un antic manatial d'aigues termals on hi havia un hotel que va ser destruït per una allau. No obstant, encara conserva gran bellesa, ja que les roques han adquirit un color groguenc degut als sediments de sofre.

L'últim dia, vaig fer una de les activitats més emocionants que he fet en aquest viatge: Rafting pel riu Mendoza. Em vaig apuntar a un rafting de nivell mig/alt (3 - 3,5) per tal d'evitar les típiques dipejades dels paquets turístics i, realment, va valer molt la pena. Va ser molt més emocionant i divertit del que em podia espera. El rafitng del riu Mendoza es fa en una zona on hi ha grans sediments d'argila, pel que l'aigua és totalment vermella, i això li dona un aire diferent i curiós.

Bé, ara m'en vaig cap a Salta (nord d'Argentina), on abandoraré aquest preciós país per anar cap al desert d'Atacama (Chile), per anar després al Salar de Uyuni (Bolívia). No tenia pensat visitar Bolívia, però degut a la gran quantiat de recomanacions que m'han fet durant el viatge i que vull fer el descens en bici de la Carretera de la Muerte, he decidit visitar-lo.

ARGENTINA: Bariloche

2009-02-09T16:18:00.007+01:00

Sortint de El Chaltén, em vaig dirigir cap a El Bolson, seguint la famosa "Ruta 40", que atravessa la Patagònia. Aquest petit poblet és una antiga comunitat hippie on la pau, el bon rotllo i la tranquilitat regnen per sobre de tot. Està situat en una preciosa vall farcida de xiprés, però sento no poder ensenyar-vos fotografies per problemes tècnics que he patit amb la càmera (em sap greu). Allà em vaig allotjar a un hostal hippie, es clar, que es deia el pueblito. Va ser una experiència molt curiosa i, potser no us ho creureu, però no em vaig fumar ni un porro (ni tan sols vaig veure ningú fumant). Curiós venint dels hippies, no? Potser él més destacable, fou un cartell que vaig veure que deia: "Bienvenidos a La Comarca de El Bolson" --> (estic segur que aquest cartell ja estava abans que fessin la pel.lícula del "Señor de los anillos" pq estava tot destartalat).

Després d'un parell de dies tranquil vaig anar capa a San Carlos de Bariloche. Bariloche és un lloc preciós situat al Nord de la Patagònia Argentina. Em recorda molt les zones muntanyoses dels Alps que estan també plenes de llacs. Aquí també hi ha estacions d'esquí, no obstant, com és estiu, la millor opció són els trekkings i les excursions en bicicleta.

Allà vaig conèixer una parella d'Americans (Seattle), amb els que vam fer una excurssió en Bicilceta per Llao Llao. Van ser uns 27km de ruta, en la cual, tot o no ser gaire distància, ens vam cansar prou degut a les constants pujades i baixades del terreny.

No obstant, les vistes que vam poder gaudir, des dels diferents paratges que vam visitar,van ser espectaculars.

Al día següent vaig conéixer una altra parella d'Americans (San Francisco) amb els quals, juntament amb 2 Australians, vam llogar un cotxe per anar al Parque Nahuel Huapi (al peu del Cerro Tronador). Allà vam poder fer un trekking fins al Glaciar Negro. Aquést és l'únic glaciar del món que té el gel de color negre. Això és degut als sediments que arrosega el Cerro Tronador (anomenat així pel soroll de les constants allaus que es produeixen). Ho sento, però altre cop he tingut problemes amb la càmera.

ARGENTINA: El Chaltén

2009-02-05T15:32:00.008+01:00

Després del Calafate em vaig dirigir cap al Chaltén. El Chaltén és una població situada dins del Parque Nacional los Glaciares (més maco i molt més barat que el Calafate).

Al Perito em vaig quedar amb les ganes de caminar i escalar sobre el gel del glaciar (em demanaven 350€). No obstant, a El Chaltén vaig trobar vàries opcions més econòmiques. Una per uns 120€ (que et portaven en vaixell fins al glaciar i caminaves uns 5km), i una altre que havies d'anar tu caminant fins a dalt de la muntanya amb un guía durant 8h, creuaves un riu en tirolina, caminaves pel glaciar i també podies escalar (80€). L'únic tema és que aquesta segona excurssió durava 17 hores i caminaves un total de 35km muntanya amunt. Naturalment, tenint en compte la meva butxaca, el llarg viatge que em queda i les ganes d'aventura, em vaig decantar pel segon, que s'anomenava: Extreme Glaciar Trekk

La caminada era tan llarga que el guia ens va citar a les 6,30 del matí. Heu de tenir en compte que, tot i començar tant d'hora, vam retornar a les 20:30. Els primers 12km éren molt macos i més aviat lleugers; atravessant dos muntanyes amb vistes meravelloses sobre el Monte Fitz Roy i el Cerro Torres.

Després, es va anar complicant durnat els següents 6km, just després d'haver creuat el riu amb la tirolina. En l'últim ascens fins arribar al glaciar vam perdre 2 membres de l'expedició. El quilòmetres començaven a notar-se a les cames i va haver-hi 2 persones que no es van veure en cor d'arribar al glaciar i van tornar amb la cua entre cames.

Un cop allà, vam haver de fer una parda tècnica per dinar alguna cosa. No em va fer molta gràcia haver de tornar a menjar barretes de Muesli i cacahuets com havia fet al Paine, però és el menjar més recomanable per als escaladors.

Havent dinat, ens vam col.locar els grampons i: au! glaciar amunt. Caminar pel gel és una experiència més aviat curiosa. Els gramons es claven la mar de bé i téns una seguretat en la trepitjada que no m'esperava. El paissatge era meravellós i els 17km que havíem fet, realment valien la pena per veure aquell espectacle. No obstant, ho vam disfrutat a mitges pq amb la calor s'havien format mots forats al gel i haviem d'anar amb extrema precaució per no caure en un d'ells.

Un cop vam arribar on hi havia les parets més imponents, ens vam disposar a fer el més exitant del trekking (l'Escalada en el gel). Això si que va ser una experiència ben interessant, ajudat dels grampons i les piquetes, vaig tenir la oportunitat d'escalar una paret totalment vertical d'uns 10 metres d'alçada. Ho vaig trobar bastant fàcil, la veritat, el material que s'utilitza per escalar el gel et facilita tremendament l'ascens i, el guia, era el 3º millor escalador de l'Argentina, pel que ens va instruïr amb molta soltura i professionalitat. Tot plegat, una experiència inolvidable.

Després de l'escalada només ens quedava la llarga tornada de 17km més per tornar a l'Alberg. No obstant, tota l'expedició, vam tornar a bon ritme i amb un somriure dibuixat al rostre.

M'agradaria fer una menció especial. Ja sabeu que en el meu blog no m'agrada parlar de dones. Nogensmenys, no m'en puc estar de comentar els bons moments que vaig passar amb la Laura: una brasilenya encantadora que era tant guapa com simpàtica. No us preocupeu, que jo segueixo el meu viatge tal i com tenia pensat, jeje

Per últim només explicar una curitositat. A El Chaltén vaig anar a sopar al Restaurant: "LA SENYERA". Un restaurant català, però de menjar argentí que lluïa una senyera imponent a la porta. No em vaig poder estar de fer-mi una foto. Fent pàtria fins a l'Argentina.

ARGENTINA: El Perito Moreno (Calafate)

2009-02-05T15:21:00.004+01:00

Després de la gran experiència del trekking de les Torres del Paine, em vaig dirigir de nou a l'Argentina, a El Calafate. Aquesta població està just a la frontera amb Chile i a pocs quilòmetres d'una de les meravelles naturals més impressionants del món. El Glaciar Perito Moreno.

A part de gaudir de les fantàstiques vistes des de la muntanya, vaig gastar-me els calers en agafar un vaixell que et porta fins a ben tocar de les parets de gel de 60 metres. ESPECTACULAR!!!

Una de les raons principals per les quals vaig iniciar le viatge a la volta al món al Novembre va ser per poder estar a la Patagònia durant l'estiu. Així no pasaría tan fred i tenia més possibilitats de veure caure una paret de gel quan anès al Perito Moreno. Doncs, els càlculs van resultar i, estant allà, vaig poder veure com queia una paret enorme que va formar una ona impressionant. Fins i tot, vaig poder grabar-ho en video. No obstant, sento no poder-vos-ho mostrar per culpa de les precàries condicions dels ordinadors que utilitzo a la Patagònia (us haureu d'esperar a que torni a Barcelona) jeje

CHILE: Torres del Paine (Puerto Natales)

2009-01-31T00:47:00.008+01:00

A les Torres del Paine vaig viure unes de les experiéncies més intenses de la meva vida: Completar el trekking de la "W". Aquest és un trekking que es pot realitzar en uns 4/5 dies per l'imponent Parque Nacional Torres del Paine, a prop de Puerto Natales (Chile). El recorregut consta de 75km amb grans desnivells, pel que suposa un repte prou dur que demanda tant forca física, com mental, per poder suportar les llargues caminades i escalades, sota un temps, a vegades, molt advers. Per poder completar el recorregut ens vam haver d'aprovisionar de material de camping (tenda, camping gas, menjar d'astronauta,...). Vaig fer el recorregut en només 3 nits i acompanyat d'una alemana i una americana, a les quals vaig acabar odiant amb totes les meves forces. És el primer cop en tot el viatge en que tinc ganes d'escapar d'unes persones que he conegut (sabía que en algun moment o un altre havia de passar).
The "W trekking"

Dia 1:

Vam arribar al llac Pehoe on vam agafar un Catamaran que el creuava per tal d'arribar a l'inici del nostre recorregut (el Camping Gran Paine). El llac és d'aquest color blau turquesa degut als sediments que arrossega el gel del glaciar. Així doncs, tota l'aigua del llac prové del Glaciar Grey. El primer día vam poder arribar fins al Glaciar Grey (el troc de gel més gran del món, després de l'Antártida). La caminada va durar només 6 hores ja que vam arribar a l'inici del recorregut a les 14:00h i havíem de tornar al campament.

Dia 2:

En vam proposar arribat fins al mirador del "Campamento Británico" situat enmig del valle Francés i després descendir fins al "Campamento Los Cuernos". Tot i la constant queixa de les noies i el seu ritme lent i dificultós, vam poder completar el recorregut. Jo ja vaig optar per caminar sol al meu ritme i disfrutar de la natura i la companyia dels altres muntanyistes (més profesionals i preparats). El "Valle Francés" és segurament el lloc més maco del parc, inclús més que les própies Torres del Paine (mireu la foto del llac Nordenfolk des del mirador del Valle Francés).

Dia 3:

Vam fer el recorregut més llard del parc (uns 25km) per tal d'arribar al "Campamento Torres", al peu de les Torres del Paine. Aquesta travesia va ser la més dura doncs vam haver de superar desnivells de bastanta alcada i, a més, el clima no va acompanyar. Vam haver de pujar tota la muntanya sota una pluja intesa que dificultava l'ascens. No obstant, el tram final, tot i ser el més dur, era molt maco ja que travessava el bosc, per arribar a un camping molt maco a només una hora de les torres. Allá vam dormir (a les 20:00h) ja que ens havíem d'aixecar a les 4:00am per pujar a les torres a veure la sortida del sol.

Dia 4:

Vam pujar (escalar) negre nit per unes roques immenses, fins arribar al final del recorregut. Allá vam estar esperant la sortida del sol, peró, per culpa dels núvols, no vam poder gaudir dels coneguts colors ataronjats que mostren les torres a l'alba. No obstant, el paissatge era igualment impressionant. Després ja només ens quedaba la baixada, molt menys complicada i la vam poder gaudir amb sol i pluja tot formant-se arcs iris.

Tot plegat va ser una experiéncia molt intressant i sana, en la qual vaig poder gaudir al máxim de la natura i vaig poder comprobar com has d'anar molt en cuidado amb qui t'ajuntes, jejeje

CHILE: Punta Arenas

2009-01-31T00:21:00.007+01:00

A Punta Arenas (Chile) només hi he estat un parell de dies com a connexió Chilena per arribar a Puerto Natales (Torres del Paine). No obstant, allà vaig tenir la oportunitat de visitar la colònia de pingüins més gran de tota la Patagonia. Ni més ni menys que 140.000 pingüins en una illa poc més gran que el Camp Nou.

Illa Magdalena

Hi havia tanta quantitat de pingüins que fins i tot costava no trepitjar-los o atropellar-los quan anava caminant per la illa. Us poso algunes fotos per tal que veieu com era:

ARGENTINA: Ushuaia (Viatge a la fi del món)

2009-01-24T03:47:00.010+01:00

Quan arribes a Ushuaia, t'en adones immediatament, que estás a un lloc inhòspit i diferent. Ni més ni menys que al punt més al sud del planeta (exceptuant l'Antàrtida, es clar). Ushuaia és un indret on el clima pot canviar en qüestió de minuts i hi fa un vent que t'aixeca del terra (fa sol; es posa a dil.luviar uns 20 minuts i torna a fer sol: i ...). L'arribada en avió és espectacular pq quan comences el descens, l'avió comença a trontollar i a anar d'un costat a l'altre.

A Ushuaia hi he estat 3 dies per fer 3 activitats diferents:
1. Fer un trekking complert per el Parque Nacional de la Tierra del Fuego

2. Pujar al Glaciar Le Martial

3. Ruta en vaixell pel canal Beagle

PARQUE NACIONAL TIERRA DEL FUEGO

Vaig conèixer unes Argentines amb les que vam fer un trekking de 10h per completar un total de 17km. No està malament, com a entrenament, per anar en una setmana a les Torres del Paine.

Aquest parc és espectacular. Vam iniciar un recorregut preciós per la costa del canal Beagle, on vam trobar-nos amb l'oficina de correu més meridional del planeta.

Tot seguit vam fer una parada pels llacs, que reflecteixen les altes muntanyes, que s'alcen imponents al seu voltant.

I per últim vam arribar al que s'anomena LA FI DEL MÓN. El punt més al sud que l'home pot trepitjar en el planeta. Va valer molt la pena arribar, després de camimar 17km amunt i avall, ja que estava plovent i, tot just enfilar la pasarela final, va sortir el sol i es va alçar l'Arc de Sant Martí més bonic i gran que he vist mai. Mira la fotografia i díguem que no sembla una arcada digne per ser l'entrar a la fi del món. ESPECTACULAR!!!!!

Després vam poder gaudir de la vista tot disfrutant d'un bon Mate Amargo

GLACIAR LE MARTIAL

La gràcia d'aquest glaciar és que et permet divisar una meravellosa vista de Ushuaia i de la Bahia Beagle. No obstant, degut al mal temps que em va fer, va resultar més dificultosa de l'esperat. No obstant, va valer molt la pena.

RUTA PEL CANAL BEAGLE

Segurament, el millor que vaig fer a Ushuaia. Es tracta un vaixell, amb capacitat per 15 persones, que et porta a veure el Far de la fi del món, els lleons marins i els "cormoranes" (unes aus molt semblants als pingüins).

Vam poder inclús, baixar a una petita illa del canal, on hi havia restes dels "Yamanes" (antics habitants natius de Ushuaia). Ara aquí és estiu, encara que fa un fred increible, doncs heu de tenir en compte que els Yamanes anáven tot l'any en tapa-rabos i només untant-se el cos amb greix de lleó marí, es banyaven i tot a les gèlides aigües del canal. Jo no ho entenc, pq anava abrigat fins a dalt i ara mateix tinc un constipat que no puc ni respirar.

ARGENTINA: Buenos Aires i Mar del Plata

2009-01-18T14:49:00.011+01:00

Partit Boca vs San Lorenzo del torneo de verano; molt tens entre les aficions pq Boca acaba de guanyar a San Lorenzo el torneo apertura en un play off trepidant. Les imatges que veieu son de "La polupar de la 12" (com el gol sur on hi ha els Barras Bravas de Boca). Experiència una mica perillosa però que va valer molt la pena: tot el partit cantant, votant i animant als xeneises.

Doncs sí, al final he aconseguit anar a veure un partir de futbol argentí. Ni més ni menys que un Boca - San Lorenzo i a la popular, a només uns 20 metres dels barras bravas de "La 12". Us explico, tot seguit, lo complicat que m'ha resultat poder gaudir d'aquesta vibrant experiència.

BUENOS AIRES

Buenos Aires és una ciutat que recorda immensament a Madrid (mateixos edificis, distribució, xulería...). No obstant, BsAs té un encant molt més especial y la gent és "recopada". Vaig estar 3 dies voltant per la ciutat i coneixent, no solament la part turísitca, sinó també la verdadera essència de Buenos Aires. Potser, una de les activitats més destacades va ser visitar la Bombonera (estadi de Boca) i anar a veure un espectacle teatral i un tango.

Hi ha una anècdota curiosa en lo del tango pq vaig anar a un "boliche" espressament per això i me la van liar una mica. Jo intento parlar amb tota la gent local, tot el que puc, per tal d'entendre plenament la cultura de cada lloc on visito. Quan vaig arribar al boliche, em vaig posar a parlar amb la nena més mona que vaig trobar i resulta que era la ballarina de Tango que després ens faria l'espectacle. Així doncs, quan va començar tot i jo estava enmig de 50 o 60 guiris, va tenir la gran idea de treure algú del públic per ballar tango davant de tothom, i, com no, "GALLEGOOOO ven acá". Val a dir que, dins de la meva austera i sepastre habilitat per ballar, no vaig fer pas un mal paper. Tot va acabar amb una gran ovació i jo saludant com si fos un Pro, a ritme del càntinc de: torero, torero... per part dels guiris (com ens hem de veure)

MAR DEL PLATA

Tot i que Buenos Aires em va encantar, vaig haber d'anar des de dijous fins a diumenge a Mar del Plata per tal de poder assistir al partir que us he comentat (només juguen aquí a l'estiu, a BsAs no hi fan res fins que començi el clausura).

Mar del Plata és la ciutat típica d'estiueig de la gent de Buenos Aires. Per això ha estat una idea magnífica anar allà el cap de setmana. Hi ha unes festes impressionants i un nivell de dones espectacular. A més, en el "hostel" que vaig anar només hi havia argentins i així he pogut fer bons amics locals (com el Maxi, el del video). Només arribar al Hostel, van preparar un "asado" per tothom, que va acabar en una gran farra fins les 9:00 del matí.

Una nota: el partit de futbol es va disputar al Municipal del Mar del Plata, a uns 30 metres d'on España va guanyar la copa Davis no fa gaire temps. Com no, em vaig fer la foto de rigor:

Per últim, i només pq entengueu el fiestón que resulta aquest lloc, vull que veieu aquest altre video on dissabte, vaig filmar l'ambient que hi havia a la "bondi" (bus), a les 9:30h del matí, tornant de farra de la zona amb més festa de Mardel (Calle Alen)

I ara cap a Ushuaia. Canvi de terç i a passar fred.