dimecres, 21 d’octubre de 2009

PUNT I FINAL

Be amics, aixo ja s'ha acabat. Ha esta un any molt intens. Puc assegurar que ha estat l'experiencia mes interessant de la meva vida. He crescut molt com a persona i he apres moltes mes coses del que m'esperava. Sobretot coses sobre mi mateix. El fet d'afrontar complicacions, perills, pero tambe alegries, amistats i altres, t'ensenya parts de tu mateix que desconeixia.

Algunes dades curioses sobre el viatge:
  • DIES de viatge: 323
  • PAISOS visitats: 17
  • Km recorreguts: 46.000 km (aprox)
  • Mijans de transport utilitzats: 21
  • Cops realment MALALT: 2
  • Nombre de FARIDES: infinit
  • DIES a l'hospital: 0
  • Maxim de DIES sense poder-me dutxar: 4
  • Nombre d"IMMERSSIONS realitzades: 46
  • LLIBRES que he llegit: 18
  • LLOC que mes m'ha sorpres: Salar de Uyuni (BOLIVIA)
  • LLOC on segur que torno: Ruta per tot Centre America
  • PAISOS on hi he estat mes temps: Brasil i Tailandia
  • LLOCS mes perillosos: Prision San Pedro (La Paz), Death Road (Bolivia), Salvador d Bahia (Brasil)
  • ACTIVITAT mes emotiva: Treballar per la ONG a Sophy Village (Cambodia)
Animo a qualsevol que hagi segui aquest blog a que faci un viatge com aquest. Considero que es una experiencia que tothom hauria de realizar un cop a la vida. Recordo, abans de comencar, quan tenia els meus dubtes sobre la conveniencia de fer, o no, el viatge. Ara penso que, encara que les coses haguessin anat malament, hauria valgut la pena per l'experiencia personal que hauria viscut. Soc el mateix de sempre, no he canviat gaire, pero he conegut a gent de mes de 30 nacionalitats diferents. He compartit habitacio, menjar, alegries i penes amb gent de Sud Africa, Korea, India, Pakistan, Israel, Egipte... Estic segur que mes d'un ni ha conegut mai a una persona d'aquests paisos.
Hom pot pensar, que no esta fet per patir gana, dormir al costat de 10 desconeguts, agafar trens o autobusos de 20 hores o haver de presentar-se d'avant d'un grup de gent desconeguda per tal de conversar amb algu. Doncs es precisament a aquesta genta a la que li aniria be viure una experiencia com aquesta. No dire que el mon no esta exempt de riscos i perills varis. Esta clar que, voltar pel mon, te les seves incomoditats i coses dolentes, pero la vida esta per viure-la i el mon per descobri-lo. S'apren mes veient el somriure d'un nen de Cambodia quan li dones un platan o xerrant amb un presidiari a Bolivia, que llegint deu llibres sobre el tema.
Es clar que tots tenim una vida organitzada, amb un pis, potser una parella, una feina, i aixo fa que no ho arrisquem tot per voltar per aquests mons de deu. Ho entenc. Pero vull que entenguis que, el risc, realment, es el no viure la nostra vida amb intensitat i devocio. Per aquells que encara creuen que he fet una bogeria, jo els dic que una bogeria es neixer, anar a escola, treballar, casar-se, formar una familia, morir, i no haver viscut la vida amb intensitat en cap moment. Deu me'n guard de dir que cal fer el que he fet jo per viure la vida. El que vull dir, es que cal tenir l'esperit obert a les noves experiencies que ens ofereix la vida. Sempre hi haura temps per tenir diners i bens materials, pero la vida no es tant llarga com sembla i, si senyor, cada dia ens fem una mica mes vells.
M'agradaria concloure amb una frase que vaig llegir en un llibre sobre l'experiencia del viatger:
"Acabes el viatge i tornes a casa. Et fa molta il.lusio veure a la familia i als amics, pero quasi res ha canviat. Els unics canvis son que la gent s'ha fet mes vella i ha engreixat i, sobretot, t'en adones de lo avorrides i monotones que son les vides dels que no han viatjat mai."
A tots els lectors i seguidors del blog. Ha esta un plaer comparitr les meves humils experiencies amb tots vosaltres. Molts gracies per tot el suport que he rebut per part vostra. Sobretot de tots aquells que han anat posant comentaris o enviant e-mails. Nomes dir que, qualsevol que estigui interessat en saber mes coses referents al viatge, no dubti en contactar amb mi per tal que li expliqui qualsevol cosa amb mes detall.

Una abracada molt forta a tots.
Didac Boadas Bayer

CHINA: Hong Kong

Hong Kong es una cituat immensament poblada. Amb uns 6 millons d'habitats, convivint en un petit troc de terreny, es la ciutat amb mes densitat del mon. A mi, personalment, m'ha recordat molt a New York, pero mes bruta, menys organitzada i plena de xinesos.
Els grans i voluptuosos gratacels contrasten enormement amb les petites paradetes xineses. Tambe hi ha un contrast prou important entre el que van ser els primers edificis de la ciutat, amb les modernes noves edificacions que serveixen com a hotels o oficines de bancs d'inversio.
Aquesta es una ciutat que ni es molt maca ni es molt lletja; ni es molt bruta ni es molt neta; ni molt segura ni molt perillosa. El que si que podem assegurar es que no te res a veure amb la resta de la China. La infulencia de quan va ser colonia britanica rellueix a cada cantonada i, inclus la gent, tampoc es tant xinesa. Hi ha mes bareja que altre cosa.
No obstant, cal dir que, observar el skyline de la ciutat, amb gratacels, etc... no deixa de ser impressionant. El que no m'ha agradat gens es que l'allotjament es exageradament car. Degut a la densitat de poblacio que us comentava, els hostals son molt cars i tremendament petits. He pagat mes de 20 euros per nit per dormir en un niu de rates. Per tal de posar un exemple, us dic que, en el lavabo-dutxa que compartia amb la resta de la planta, m'havia de dutxar sentat a la tassa del water pq no hi havia espai per estar-hi de peu. En la foto es veu prou clar.
Em vaig decidir per fer l'activitat mes recomanada de Hong Kong: la ruta nocturna en vaixell pel canal, per observar l'espectacle de llums dels gratacels. Veient lo cutre de la ciutat i el mal gust que te aquesta gent decorant, m'esperava el pitjor. Realment no va ser gaire impressionant. Us poso un video de la millor part de l'espectacle.
Val a dir, llegint aquestes paraules, que sembla que Hong Kong no m'ha agradat gens. Tampoc es aixo, el que passa es que ja torno i tinc ganes de tornar. A mes, he comprobat, finalment, que Hong Kong es una motl bona ciutat,.., pero per anar de compres. Aqui no hi ha impostos i, a mes, estan de rebaixes. Aixi que he fet unes ultimes compres abans de tornar cap a Barcelona.
Be nanos, aixo s'ha acabat. Ha estat un any ple d'emocions, diversions, descobriments, moltes alegries i poques penes. Ara haure d'afrontar la crua realitat de tornar i viure en un mateix lloc cada dia, amb els mateixos carrers, els mateixos aromes, la mateixa gent. Pero que carai, sou la gent que mes estimo.

divendres, 16 d’octubre de 2009

THAILAND: Chiang Mai

He estat tota una setmana a Chiang Mai i no he parat de fer activitats. La primera, i mes important, ha estat fer el curs de Thai Oil Massage. Tenia moltes ganes d'instruir-me en aquesta tecnica tant popular a Asia i, la veritat, no m'ha decebut gens ni mica. No es pot dir que ara sigui un professional del massatge, pero si que tinc coneixements sobre els punts i les linies d'energia del cos huma, amb les que puc deixar a una persona (femina, es clar), totalment relaxada.
Tot i el que es veu a la fotografia, l'aprenentatge va ser bastant dur, doncs consistia en veure com una professora li feia un massatge a l'altre a una part concreta del cos, despres me'l feia a mi i, tot seguit jo repetia en l'altre professora. Tot aixo, previa classe teorica en la que havia de prendre apunts, etc... Fins aqui, tot be, pero si us dic que la professora, a la que li havia de fer jo el massatge, era una gorda que no s'havia depilat les cames en la seva vida, la cosa canvia, no?
Per sort, el segon dia, la professora peluda (alias: Yeti, el hombre de las nieves), es va posar malalta i, en subtitucio, va venir una monada de uns 45Kg. Amb ella vam fer tota la resta de les practiques i va ser molt mes agrait i instructiu. Tot s'ha de dir: la meva motivacio com a estudiant era molt diferent amb una que amb l'altre. Haig de dir que em van tractar com un rei; em feien el dinar i no paraven de fer bromes. Eren tant bona gent, que al final em van donar un diploma i em van oferir feina en el seu local. Deu ser que realment vaig aprendre algo.
Un altre tema que volia provar a Chiang Mai era el Yoga. Em va semblar una activitat genial, tant per cultivar el cos per fora com per dintre. Estic segur que seguire fent yoga a Barcelona. Algu s'apunta? Nomes espero que el yogi de Barna no estigui tant pirat com el de Chiang Mai. Era un suec que esta casat amb una Tai i que, mentre em feia fer les postures mes inversemblants, m'anava cridant en to orgasmic: yes Didac, yeeeesss, that's the warrior position I am looking for.... yeeees Didac. Aixo no es gaire normal, oi? En fi, mireu la foto del meu yogi i jutgeu vosaltres mateixos.
Entre massatges i yoga, necessitava fer alguna activitat mes moguda i masculina. Vaig moure cel i terra er arribar a coneixer al Nope, un professional del enduro a Tailandia, i vam anar a fer una ruta de dos dies en Moto de enduro per les increibles muntanyes del voltant de Chiang Mai. Vam fer uns 250km tot plegat i vaig disfrutar com un nen petit amb una joguina nova. Fins i tot, en l'entrenament previ de derrapatge, em vaig fer un video pq veiessiu la moto i tota la indumentria que portava.
Ha estat una activitat extremadament cara, pero em va encantar i va valer la pena. Com ja li vaig prometre al Charli, quan torni a tenir diners, em compro una KTM per anar amb ell per la muntanya. Per cert, com que el guia era professor dels joves professionals de Tailandia i jo tenia molt mes nivell que la resta del grup, li vaig demanar que, al final de cadascun dels dos dies, quan tot el grup estava rebentat, ens anessim els dos sols pq em poses mes al limit i aprendre mes. El payo estava encantat i em va forcar al maxim. Fins al punt que, en una curva en baixada i tota enfangada, em vaig pegar un pinyo enorme en el que em vaig carregar els dos plastics laterals. A mi casi no em va passar res, nomes cops i rascades, res greu, pero vaig haver de pagar 700 Baths (16 euros) en reparacions. Sort que Tailandia es barat!!!
Be, despres de disfrutat enormement a Chiang Mai, em vaig dirigir de nou cap a Bangkok per pillar el vol a Hong Kong. He tingut la sort de poder quedar-me a dormir a casa de la Ann (una antiga amiga Tai). Un bon estalvi pq es veu que Hong Kong es carissim. Be, 2 dies alla i en 3 dies ens veiem a Barcelona. Ara ja puc dir que tinc ganes de tornar. Us trobo molt a faltar a tots.

divendres, 9 d’octubre de 2009

LAOS: Luang Prabang & THAILAND: Pai

Cami de Luang Prabang (al nord de Laos), vaig coneixer a dos chilens ben simpatics, el Zavala i el Aldunate. Feia molt de temps que no parlava una altra llengua que no fos angles i vaig trobar molt curios el fet de sentir-me extrany parlant espanyol. A Asia, hi ha molt poc llati i encara menys espanyol, aixi que, quan uns llatins es troben, es fan amics enseguida i s'ajuden els uns als altres. Aixi doncs, els chilens i jo ens vam entendre a la perfeccio i, despres d'una petita conversa inicial, vam decidir anar plegats a Luang Prabang on, fins i tot, vam compartir habitacio.
A Luang Prabang vam visitar unes cascades molt maques que estan amagades a les muntanyes. Era un lloc molt maco i curios, ja que hi havia molts salts d'aigua petits, nutritits d'un principal, i anaven formant petites piscines on t'hi podies banyar.

Tambe era prou curios el fet que podies escalar fins al cim de la muntanya, on comencava la cascada principal. Aixi doncs, ens vam pegar un banyet al bell mig de l'inici de la gran cascada. Donava una mica de respecte pq si et deixaves emportar per la corrent podies caure uns 200 metres, pero tampoc era dificil lluitar contra aquesta.
Jo diria que va ser mes perillos baixar per unes escales llefiscoses que estaven totalment absorvides per petits salts d'aigua. Tot plegat, un paratges meravellos, enmig del no res de Laos.

Estant a Luang Prabang, em van arribar veus que hi havia uns tifons molt forts a Vietnam. A mes, deien que les inundacions ja havien matat 25 persones. Tambe corria la veu que un Tsunami havia arrassat les Philipines i que el tema encara no estava controlat. Davant d'aquesta situacio, vaig decidir ser prudent i canviar la meva ruta. Ja no aniria a Vietnam, sino que aniria al Nord de Tailandia, que em quedava mes o menys a la mateixa distancia.
No ha estat una decepcio gaire gran, ja que quan vaig estar a Tailandia, no vaig poder anar fins al nord. A mes, tenia moltes ganes de visitar Chiang Mai, fer trekings per Pai, fer un curs de massatges i iniciarme en el mon del yoga. Totes aquestes activitats no les he pogut realitzar a cap lloc on he estat en tot el sudest asiatic. Pero sabia que, Chiang Mai, es considerada una de les cunes de la meditacio i el massatge. A mes, els chilens estaven en la mateixa situacio que jo i tb van decidir anar cap a Chiang Mai. Aixi doncs, tots plegats, a afrontar 18 hores de bus fins al nord-oest de Tailandia.
El cami no va ser facil, doncs Chiang Mai no estava tant lluny. Eren 18 hores pq haviem de cicrular per carreteres d'infinites curves per atravessar les muntanyes. En el trajecte, vaig patir un accident que encara no havia patit en tot el viatge. A mig cami, cap a les 2am (unes 3 hores despres de menjar un arros asqueros en un bar asqueros de Laos), em va venir un mal de panxa inaguantable. Vaig estar lluitant contra el mal durant uns 15 mintus, pero al final no vaig poder mes i vaig haver de demanar al conductor que pares immediatament. Ens vam aturar enmig de la jungla, en plena nit, en una carretera fosca. Aixi que vaig baixar tot decidit, em vaig baixar els pantalons i vaig fotre una cagada que va ser digne de compraracio amb la d'una vaca. L'unic que em va resultar vergonyos, va ser que, a mitja defecacio, uns quants passatgers de l'autobus van aprofitar la binentesa per baixar a pixar. Aixi que es van posar a pixar al meu costat com si no passes res. Aquesta gent de Laos son ben extranys. De totes maneres, jo estava en una situacio tan extrema que no hi havia res que pogues frenar les meves necessitats fisiologiques.

Be, despres d'aquest accidentat viatge, en el que per cert, tb vam atropellar a un motorista, vam arribar a Chiang Mai. D'alla vam anar directes cap a Pai (que es veu que es molt mes maco), pq els Chilens nomes tenien 3 dies. Jo ja tornare a Chiang Mai per estar-mi una setmana fent el curs de massatges. Pai, es un antic poblat hippie. Be, ara mateix, es un lloc turistic ple de pi-ji-ppies (pijo+hippie).

Alla vam fer varies acitivitats. La primera i, sergurament, la mes desitjada, va ser fer un tour en elefant. Els elefants son uns animals extremadament intel.ligents, que no comodes de muntar. Jo no m'esperava que fos tant sumament incomode muntar un elefant. Sort que el tour nomes durava 2 hores pq no hagues aguantat mes. Va valer realment al pena pero, ja que vam anar per dins del riu i tb vam jugar a intentar aguantar-se al damunt de l'elefant quan ell t'intenta tirar-nos a l'aigua. Seria com un "toro loco", d'aquells de les fires, pero amb un animal viu de unes 3 tones de pes.
Al dia seguent, ens vam embrancar a fer un treking per les muntanyes de Pai, per arribar fins a la frontera amb Mianmar. Va ser un trek forca maco, ja que no hi havia cap cami marcat. Era tot enmig de la jungla i, el guia, anava obrint cami amb un gran ganivet.

El millor del trek, era que dormiem en un campament local i, al dia seguent, proseguiem fent rafting en un riu durant uns 48km. en total eren 6 hores de rafing. Vam acabar realment baldats, pero va valer molt la pena.


Aixi doncs, vam aprofitar el temps a Pai amb frenetica intensitat i, els Chilens, van proseguir la seva ruta per anar cap a Bangkok. Jo m'he dirigit cap a Chiang Mai on hi estare tota la setmana amb el tema dels massatges, yoga, i altres activitats. Ja us ho explicare a la seguent noticia, que per cert, sera la ultima d'aquest llarg viatge. Ens veiem en breu amics.

dijous, 1 d’octubre de 2009

LAOS: 4000 Islands & Vang Vieng

Despres de 2 dies intentant sortir de Cambodia, he arribat a la forntera amb Laos. He tingut problemes tant de visat com de transport i, al final, l'unica manera de solucionar aquests problemes, en aquests paisos, es subornant als oficials de l'estat. Per sort, van ser nomes 5$ a un poli de la frontera i 10$ pel transport que, en realitat, ja havia pagat. (millor no discutir amb aquesta gent, ja m'enteneu). En tot aquest proces, vaig coneixer a una parella d'anglesos que son molt bona gent: el Rob i la Nat.

Aixi doncs, vam compartir un barquet per anar a passar uns dies a una de les 4000 illes de Si Pah Don (al sud de Laos). Concretament vam estar a la illa de Don Det. Es una de les illes mes maques i mes inhospites. Nomes tenen electricitat des de les 18:00 a les 21:00. Tot i les incomoditats, haig de dir que era un lloc paradisiac, a un cost de 2 euros la nit.

Alla, vam llogar unes bicicletes per anar creuant de pont en pont i visitant les diferents illes d'aquest precios paratge. Cal destar les cascades que hi ha entre illa i illa. No oblidem que estem enmig d'un riu gegant i no al mar. D'aquesta manera, vas tirant amb la bicicleta i veus diferents desnivells d'aigua.

Tambe vam anara a la illa mes sud, que esta tocant a Cambodia, i vam fer una rutilla en un barco local per tal de veure els mitics dofins d'aquest riu. Nomes en queden 100 a tot el mon i tots estan alla. Vam poder verue'n alguns, pero tampoc es algo tant espectacular el fet de veure una mena de dofins d'aigua dolca que son molt mes lletjos que la resta.

Val a dir, que el millor d'aquestes illes es relaxar-se en un bar-bungalow, amb una birra de 40 centims i veure les precioses postes de sol en el riu. Ens hi vam passar varies hores, cada dia, mentre vam estar per alla.

Quan ja vam estar cansats de tant relax, vam decidir anar cap a Vang Vieng (el lloc mes famos de Laos). Precisament, he vingut a Laos pq tothom m'ha recomanat anar a aquest poblet i tenia moltes ganes de veure pq es tant conegut. Per arribar-hi, haviem de creuar tot Laos (no es gens facil). La ruta ens va costar 2 dies sencers. Vam pillar 2 barcos, tres atoubsos i un cotxe amb 7 persones a dins..., fins i tot vam pillar un "bed bus". Si si, literalment, un bus ple de llits a dins. Molt comode, per cert. Be, al final, vam arribar a Vang Vieng, havent passat per Pakse i dormit a Vientiane (la capital).

Vang Vieng es un poblet que ha estat envait pels backpackers, per aixo a tothom li agrada. Als locals pq fan calers i als guiris pq estan en el seu ambient i hi ha molta farra. La activitat principal de Vang Vieng es el tubing o qualsevol cosa relacionada amb el riu. Nosaltres vam decidir potsposar el tubing per anar a escalar el primer dia (quan us expliqui el que es el tubing, entendreu pq ho vam fer). L'escalada va ser genial. Es un dels millors llocs del mon per escalar, junt amb Railey, on vam escalar amb el Charly i l'Andres. Lo maco d'aquest lloc, es que t'ha d'escalar un bon troc per arribar a un intermig que el consideren la base de les vies mes complicades, i, a patrir d'alla, comenca el repte en serio. Tot plegat va ser molt divertit.


El tubing es un concepte complicat per explicar, per aixo us he posat un video pq entengueu el que es:



En realitat, la gracia de tot, es que vam amb una mena de flotador gegant surant pel riu i el van donant chupitos de whiskey gratis,.... Al final, el tema es desmadra, i es converteix en una bona colla de borratxos en flotador, anant de bar en bar, tot surant pel riu. Realment entretingut, la veritat.

Un dels grans hits del tema, es que un ha uns 10 o 15 bars al llarg del recorregut de uns 2 o 3 km i cada bar competeix pq la gent es pari en el seu. Per competir, han inventat tot tipus de burrades per atraure la gent i, la mes interessant, es els "swings". Els swings son uns groxadors enormes que pengen d'un pal altissim i tu et tires agafat al gronxador, desde uns 10 metres d'alcada, per caure al riu. El tema acollona bastant i, el fet d'anar absolutament borratxo afegeix complicacions, pero res que no pogues ser superat per la pressio de la gent que t'anima pq saltis i l'absurd orgull masculi, que ens fa fer bogeries. Bogeries molt divertides, pero. Mireu la foto que em van fer saltant pq no te perdua. Era aixi d'animal, no hi ha cap trucatge.


Com que el tubing comenca cap a les 12 del migidia, quan arriba la nit estas que ja no pots ni parlar i, aleshores, tota la gent es reuneix als bars del poble per seguir fent el burro. Crec que la foto no te descperdici.

Be, tubings a part, tb vaig intentar fer alguns esports i voltar una mica per coneixer el lloc. Pero despres de casi una setmana aqui, he vist que el tema es l'escalada i el tubing. La resta tampoc te massa. La gent simplement s'apalanca als bars (que tots posen la serie friends a la tele), i esperen per anar de tubing.

En breu m'en vaig cap a Vietnam i en poc a Xina. Ja estic al final del viatge. Us comunico que avui mateix he comprat el bitllet de tornada. Arribare a Barcelona el 22 d'octubre. Ja nomes queden 20 dies de viatge. Trobare molt a faltar aquest tipus de vida, pero tinc ganes de tornar per veure-us a tots. Fins aviat.

divendres, 18 de setembre de 2009

CAMBODIA: Treballant per una ONG a Sophy Village

Despres de voltar per mig mon, de veure moltes desigualtats socials i de reprimir la rabia al comprobar la corrupcio i mala gestio d'alguns governs de paisos subdesenvolupats, m'he decidit per intentar, amb la meva modesta contribucio, a construir un mon una mica millor. Per aixo, em vaig dirigir expressament a la localitat Cambodiana de Siem Reap. La Patricia Boadas, va venir aqui fa un parell d'anys, per construir una escola i fer un reportatge sobre la comunitat de Sophy. El reportatge em va cautivar i, els contactes que em podia oferir la Pati, em facilitaven molt la tasca de buscar on i amb qui col.laborar. Aixi doncs, em vaig reunir amb el Sim Pishit (a la foto) i, amb gran alegria, em va acollir en el seu projecte de millora social de les comunitats pobres de Cambodia. En Pishit es el president de la ONG, HVTO (Homestay Voltunteers Teachers Organization). Tot i el nom de la ONG, no nomes desenvolupa el projecte de classes d'angles gratuites, sino que tambe duen a terme un projecte d'aigues netes, beques i construccio de tot tipus d'edificis necesaris per la comunitat. (mes informacio a: www.hvto.org)

Sim Pisith i jo
Seak Nam i jo
Haig de confessar que, en un principi, tenia certa por a no poder oferir gire ajuda, ja que nomes em quedava un mes i que no sabia en que podria ser realment util. A posteriori, veig que estava totalment equivocat. He pencat com un animal (de les 8am fins les 11pm cada dia). La primera setmana, vaig quedar-me a Siem Reap per tal d'ajudar al Pisith i al Seak Nam a muntar una botiga de gelats en el Nihgt Market. Com que ells no tenien ni idea de mkg, ni de negocis en general, els hi vaig muntar tota l'estrategia de communicacio, material pdv, gestio de producte, layout de la botiga i tecniques de venta. Fins i tot, els hi vaig explicar quina era la seva USP,... (i altres temes de mkg que no se si han acabat d'entendre) jejeje. El fet, es que vaig aportar moltissim en la meva primera setmana. No he vist gent mes agraida en la meva vida. Deien que ells sols no ho haguessin pogut fer, i que estaven al.lucinant amb el resultat final. Be, de fet, la botiga encara no va gaire be, pero es que estan comencant i tenen un greu problema de localitzacio.

Botiga de Gelats de la ONG Les 2 setmanes seguents, les vaig passar a Sophy Village, fent de professor d'angles. Aquest, es un poblet de grangers, situat a uns 35km de Siem Reap. Alla, em vaig allotjar a casa de la familia Meng. He estat a la mateixa casa on va estar la Pati. Els Meng, son unes persones encantadores. No obstant, es una mica dur estar sol en un poble on ningu parla gens d'angles i, en els dinars i sopars, ens haviem de comunicar amb onomatopeies i mimica (tota una experiencia).

Familia Meng de Sophy Village Tot i ser una familia molt humil, haig de dir que la casa no estava gens malament. A veure, es una casa de pages d'una familia pobre Cambodiana, pel que no pots demanar gaire. No hi havia elecectricitat, gas, ni aigua corrent, pero un cop t'acostumes a cuinar amb llenya, a utiltzar espelmes durant la nit i a dutxar-te amb galledes, pots viure perfectament. Una cosa que em va costar una mica, va ser cagar en una letrina d'aquestes i no utilitzar paper de WC. T'has de netejar amb la ma i una mica d'aigua, ja que l'us de paper no es permes pq utiltzen els excrements humans per abonar els camps d'arros.

Vaig fer un video per tal que veiessiu, en detall, on he estat vivint aquestes ultimes setmanes. Us explico el que veureu al video, en ordre d'aparicio, ok?

1. Safreig, dutxa i cagadero, tot junt, i al aire lliure.
2. Cuina, despensa i vista des de la finestra de la cuina.
3. Menjador
4. Sala d'estar i dormitoris (tot junt). Haureu vist que no hi ha ni sol moble.
5. Terrasseta que dona al exterior.
6. Trampilla per accedir a la casa (era la porta pricipal).

Referent al video del final Veieu que, el sol fet de viure enmig de la jungla en un lloc com aquest, ja es una experiencia de per si. Doncs tb cal tenir en compte que aquesta gent no menja mes que arros. Tan per dinar, com per sopar, com per esmorzar. Arros tot el dia, amb una mica de verdura, o pollastre, o granota,... A aixo s'ha d''afeigir que, al estar enmig de la jungla, hi havia animals de tot tipus voltant per alla. Per la nit m'he pegat algun susto amb granotes que em saltaven al damunt, llengardaixos i rates enormes o aranyes immenses en el lavabo. Els primers dies em va costar una mica adaptar-me i vaig cometre alguns errors greus. Us comento el mes greu: No tenia clar quin cubell d'aigua era per dutxar-se i quin per netejar-se el cul, o sigui que, sense poder-me comunicar amb la familia, decidir quina algua utilitzes per rentar-te les dents es tot un repte. Si senyors, durant dos dies em vaig rentar les dents amb l'aigua de netejar-se el cul. Aixo va ser fa ja 3 setmanes i encara estic viu o sigui que no m'ha passat res dolent, pero el record no deixa de ser desagradable. Us imagineu quina reaccio vaig tenir quan m'en vaig assebentar? jeje

El unic carrer de Sophy Village Be, complicacions a part, he gaudit molt de la meva estancia en aquest poblat. Un dia, els hi vaig cuinar una paella i estaven encantats. Tot i que la familia em va ajudar a preparar-la, la falta dels ingredients adients i els utensilis rupestres, van fer que no fos la millor paella que he cuinat, pero vam fer un dia de familia acollidor, pq va venir tota la familia, inclus els que viuen lluny: el Seak Leng de Phom Phen o la Seak Lin, el Pishit, el Sek Nam...

Familia Meng i Pishit ajudant-me amb la paella La meva experiencia com a professor d'angles no va ser menys gratificant. He disfrutat moltissim ensenyant als nens de la comunitat Sophy, la comunitat Sreth i fins i tot als nens budistes de la Pagoda. Sembla mentida la diferent metalitat dels nens Cambodians. Aqui, en comptes de venir a escola obligats pels pares, venen voluntariament i, amb unes ganes d'aprendre exhorbitants. Per ells, anar a escola no es una obligacio, sino un privilegi. A quants nens catalans els hi aniria be passar unes setmanes per aqui...

Fent classe d'angles a nens de 6 a 9 anys
Classe d'angles a nenes de 9 a 13 anys

Classe d'angles als joves monges budistes

Estic molt content de la feina que he fet com a professor, pero encara estic mes orgullos d'haver instruit als professors locals, per tal que facin les classes mes productives i mes amenes. Els hi he ensenyat tot tipus de jocs que poden fer per motivar la participacio dels alumnes i per fer que estudiin, sense haver de posar examens constantment. Al principi no entenien els meus metodes, pero al final, els han acceptat amb molta felicitat i n'estan molt agraits. A mes he fet molt bona amistat amb alguns professors locals.

El professor local Kim Sang, un gran amic Entre classe i classe, aprofitava per relaxar-me, llegir, voltar pel poble i tb, anar a correr, per fer una mica d'esport. El fet de correr per fer esport, es un concepte que els habitants d'aquests poblats no havien vist mai. Aixi doncs, quan anava a correr, tots els nens de les cases sortien al carrer per veurem i saludar-me. Un professor em va veure un dia i, em va comentar, que la gent gran posava una cara rara quan em veia pq no deurien entendres que feia un noi blanc, corrent pel poble si no tenia cap vaca malalta o no se m'estaven cremant els camps de cultiu. Em va fer molta gracia el comentari. Cultures i costums diferents, no? Pero ells, sempre amb un somriure als llavis.

Corrent pel poble El meu utlim dia en el poblat, vaig ser citat pels liders dels 2 poblats, en una reunio de VIPs, a la sala de buda. Aixo es tot un honor, ja que, pq invitin a un habitant local, ha d'haver fet alguna cosa exepcional per la comunitat. Els liders em van invitar a fruita i a aigua de coco i em van dir que era tot el que em podien oferir per contrapartida a la meva ajuda. Em van donar una mena de certificat del poblat i em van agrair mil cops la meva caritat. Va ser una cerimonia molt emotiva. No tant emotiva, pero si que molt impressionant, va ser quan el buda jefe em va citar per parlar amb mi. Em va llegir la ma i el rostre (no em va dir que va veure, pero semblava que era bo). Va ser molt interessant, el fet de conversar, a base de gestos pausats, amb una persona tant respectada, pacient i savia.

Reunio amb els liders de la comunitat

Al llarg d'aquest viatge i, tb en la meva experiencia a la ONG, he pogut comprobar, com els habitants dels paisos teoricament rics, som molt afortunats de tenir les necessitats basiques per viure assegurades, pero tambe som molt desafortunats d'haver estat educats en una societat consumista en la qual, per ser felic, has de tenir com mes bens materials millor. Sempre els hi deia als meus alumnes que no tinguessin cap enveja dels nens dels paisos desenvolupats pq ells eren molt mes felicos, tot tenir moltes menys possessions.

Be, el meu visat a Cambodia ja caduca i haig d'abandonar el pais. Em fa molta pena abandonar aquest poblat i tb deixar al Pisith i als de la ONG. Els ultims dies, he ajudat a la ONG, muntant un pla de gestio per les finances i omplint presentacions i formularis per obtenir fons per futurs projectes. M'he compromes amb ells, a que intentare seguir ajudant i col.laborant, des de Barcelona, amb tasques administratives i, sobretot, a recollir fons per subvencionar els seus projectes. Crec que, amb l'experiencia que he viscut, no em costara explicar, amb detall, les necessitats d'aquesta comunitat i aconseguir fons. Si mes no, ho intentare.